El proper 11 de Maig entra en vigor la nova normativa que canvia el límit de velocitat a ciutat. Us en fem un resum a Catalunya en Moto.
Llegir ArticleNou límit de velocitat en ciutat
Dia: 7 de maig de 2021
El proper 11 de Maig entra en vigor la nova normativa que canvia el límit de velocitat a ciutat. Us en fem un resum a Catalunya en Moto.
Llegir ArticleAquesta carretera és un recorregut clàssic pel Massís del Montseny. Sortim de Seva i ens dirigim cap a Arbúcies, tot i que actualment la carretera a l’arribar a la C-25, després de passar per Viladrau, recorre el lateral de l’autovia durant un curt tram. En aquest punt hi trobarem el Coll del Ravell, on tenim un restaurant i una benzinera.
La via és ampla i tot i que té algunes corbes més tancades, podríem dir que és fluïda.
Anirem tota l’estona enmig de boscos, fent del nostre trajecte una delícia. La contarpartida és que aquesta carretera tindrà humitat en els mesos hivernals, i amb certa regularitat fins i tot boira, cosa que la fa més recomanable de cara a l’estiu.
Ruta en moto a través del Cingle del Far i Les Guilleries per travessar una zona plena de boscos, corbes i grans vistes.
Tram de la Volta a Catalunya en Moto entre Barcelona i Figueres, cobrint algunes de les zones més emblemàtiques en el recorregut.
Entre Sant Hilari Sacalm i Anglès tenim aquesta carretera, estreta, molt revirada i fosca, que ens porta per Osor.
L’estat de la carretera és bo, però no té voral, i l’entorn boscós fa que estigui humida amb facilitat, ademés està plena de corbes cegues, de manera que haurem de conduir amb molta precaució i que ens sigui difícil avançar si ens trobem algun vehicle.
De tota manera, si ho fem així gaudirem de la carretera, conduint amb tranquilitat i duent-nos per paratges con el Balneari de Font Picant i un parc que hi ha just després, en un estat de semiabandó que sempre activa la meva imaginació per saber cóm havia estat allò en el seu moment més lluent.
En el tram entre Osor i Anglès el caràcter de la via canvia i es fa més ampla i amb corbes més obertes. De tota manera recomanem fer-la sortint de Sant Hilari, ja que així tindrem la muntanya sempre a la nostra dreta i això la fa més segura en les corbes cegues.
Ruta en moto a través del Cingle del Far i Les Guilleries per travessar una zona plena de boscos, corbes i grans vistes.
Tram de la Volta a Catalunya en Moto entre Barcelona i Figueres, cobrint algunes de les zones més emblemàtiques en el recorregut.
Proposem una ruta en moto passant per Tossa, les 365 corbes, i molts més llocs, ideal per gaudir de la Costa Brava a l’hivern.
El tram que trobem entre Bonmatí i Sant Martí de Llémena és un camí en força bon estat, amb els carrils separats i corbes generalment còmodes en les quals gairebé no trobarem trànsit, cosa que converteix aquest tram en una delícia.
Ruta en moto a través del Cingle del Far i Les Guilleries per travessar una zona plena de boscos, corbes i grans vistes.
Les Encles és un antic municipi que corona la carretera C-531, que uneix Les Planes d’Hostoles i Sant Esteve de Llémena, amb la ermita de Santa Maria de les Encles com a la seva principal fita.
Aquesta carretera té els carrils separats i son suficientment amples, però l’estat de l’asfalt, tot i no ser perillós no és bo. Trobarem una successió de corbes que ens demanaran fer una bona traçada i sobretot unes vistes espectaculars. En aquest cas no es tracta del fet que des d’aquesta carretera puguem divisar grans extensions, sinó que les vistes són les que ens provoquen el fet de transitar travessant uns boscos frondosos mentre gaudim de les corbes. Les vistes de vegades són molt més a prop del que pensem.
Es tracta d’un trajecte curt i en el qual no sempre podrem avançar, però això no serà inconvenient per gaudir d’aquesta carretera.
Ruta en moto a través del Cingle del Far i Les Guilleries per travessar una zona plena de boscos, corbes i grans vistes.
El Coll de Condreu els duu des de l’Esquirol fins a Sant Esteve d’en Bas, deixant-nos a les portes d’Olot i sent una gran alternativa a la C-37 per unir Vic i la seva plana amb La Garrotxa.
La carretera es podria dividir en 3 parts. La més propera a l’Esquirol té un traçat còmode, un ample més que combina algunes rectes prou llargues i que ens serviran per avançar amb comoditat els vehicles que hi trobem amb conjunts de corbes molt divertides.
La segona part ens la trobarem passat Rupit. La carretera es fa més estreta, molt revirada i amb un entorn molt bolscós, cosa que fa que a l’hivern ens la trobem fàcilment mullada i amb fulles. Cal anar amb compte.
La tercera part es la que ens trobarem entre el Coll de Condreu i Sant Esteve d’en Bas. Aquesta és la part més divertida, ja que el traçat torna a ser ample i bo, però la carretera és molt més fluïda que en les dues primeres parts.
A través d’aquesta carretera accedim a Rupit, que ja per se és un destí molt agraït i que prou mereix la visita (si ho feu en cap de setmana potser no hi capigueu de la gent que hi ha), i un xic més endavant podríem arribar al Salt de Sallent, el salt d’aigua més alt de Catalunya.
Per altra banda, des del mateix Coll de Condreu trobarem una carretera que ens durà al Santuari del Far, on trobem un restaurant, el santuari i fins i tot una zona de barbacoes amb unes de les millors vistes del principat.
Descobrim el Santuari del Far, un lloc amb unes increïbles vistes on poder menjar i fins i tot dormir, o començar una excursió per la muntanya.
Ruta en moto a través del Cingle del Far i Les Guilleries per travessar una zona plena de boscos, corbes i grans vistes.
El Coll de Pimorent (Puymorens) és el que uneix la vall del Riu de Querol amb la Alta Vall del Riu Arieja i el Pas de la Casa recorrent la cara nord del Pirineu
Es tracta d’una carretera ràpida i ben traçada, on gaudirem de molt bones vistes. Tot i que hi hagi trànsit ens és fàcil avançar, però hem de tenir en compte que aquesta cara de la muntanya és fosca i ens podriem trobar més facilment amb humitat i glaç, de manera que als mesos hivernals és recomanable anar amb compte. Això sí, les vistes nevades són espectaculars.
Segona part de la Ruta en moto de cap de setmana per Carcassona passant per diferents castells càtars i la ciutat de Foix
El Castell de Montsegur és al cim d’un penyal de 1207 metres d’alçada, al qual accedirem des del Coll de Montsegur (de 1056 metres) fent un ascens de 150 metres a través d’un camí sinuós i estret. Com en tots els castells relacionats amb els càtars el seu difícil accés n’és una característica definitòria.
Aquest castell és el més tristament cèlebre de la història dels càtars, ja que en la derrota d’aquesta plaça es pot dir que va acabar tota esperança del catarisme.
Tot i que hi ha restes anteriors, la fortificació d’aquest recinte es fa el 1204, i poc més tard el castell es converteix en refugi dels càtars. El 1241 hi ha un primer setge que no aconseguir doblegar els habitants (es diu que ni tan sols hi va haver combat), però el 1243, després de la caiguda de Carcassona, el seu senescal Hugues de Arcis comandà el segon setge, que desrpés de 10 mesos va aconseguir la rendició dels càtars.
A la rendició se’ls obligà als càtars a decidir entre abjurar de la seva fe o morir a la foguera, i és així que es va produir la massacre de Montsegur, en que es vàren cremar vius 225 homes bons al que ara s’anomena Prat dels cremats. Actualment es commemora el seu sacrifici amb una estela als peus del puig on s’assenta el castell.
Segona part de la Ruta en moto de cap de setmana per Carcassona passant per diferents castells càtars i la ciutat de Foix
La D-9 entre Belestar (Belesta) i Vilanòva d’Òlmes (Villeneuve-d’Olmes) ens duu per una carretera amb dues vessants molt diferents.
La part més propera a Belestar, i sobretot quan ens apropem més al coll, ens donarà unes vistes impressionants de les muntanyes que ens envolten, i trobarem algunes corbes més tancades per realitzar la escalada.
La part que ens duu a Vilanòva d’Òlmes en canvi és més tranquil·la i de corbes més constants, molt més còmoda.
En tot el trajecte tenim una carretera amb els dos carrils ben definits, i un bon asfalt. Destacar que just quan fem el coll la carretera es fa molt més ampla i tindrem aparcament a ambdós costats. Aquest és també el punt d’accés al Castell de Montsegur.
Segona part de la Ruta en moto de cap de setmana per Carcassona passant per diferents castells càtars i la ciutat de Foix
Aquesta font és gairebé única al món. Es presenta com una obertura al fons d’un penya-segat, i és una de les 10 fonts més importants de l’estat francès pel seu cabdal. Passats només uns 50 metres les aigües provinents d’aquesta font s’uneixen a les del riu Èrç Viu, que dobla en aquell moment el seu cabdal.
Durant els mesos d’estiu, quan el cabdal mitjà és per sota del 1’04 m3/s aquesta font brolla de forma intermitent, amb cicles molt regulars de 40 minuts de descens d’aigua seguits de 20 minuts d’aturada. La regularitat del fenòmen i el fet que la font deixi de brollar aigua la fa ùnica, ja que en altres casos només es tracta de variacions en el fluxe daigua.
La explicació al fenòmen la trobareu a la pàgina que la Viquipèdia li dedica a la Font intermitent de Fòntastòrbes, que enllacem desde aquí i que sens dubte és una lectura molt interessant.
Des del 2006 s’hi ha adequat una zona per què eles turistes puguin gaudir d’aquest fenomen de la naturalesa.
Segona part de la Ruta en moto de cap de setmana per Carcassona passant per diferents castells càtars i la ciutat de Foix
Trobarem aquesta fortalesa a tocar del municipi de Puègverd (Puivert), com és costum, haurem de deixar la carretera a través d’un camí petit que ens durà a la zona d’aparcament habilitada.
El Castell de Puègverd és famós per haver estat la segona cort d’amor cortés de França, on els trobadors mostraven el seu amor a les dames nobles i esperaven conquerir-les amb les seves paraules i cants.
Així doncs, aquesta fortalesa es va convertir en la protectora de la intel·lectualitat i el lliure pensament, cosa que no fa estranyar que a finals del S XIII acollís als càtars que cercaren refugi. Nobles, reines i trobadors i joglars es donaven cita en aquest castell per permetuar i transmetre aquesta forma de viure.
A la torre es conserva la sala dels músics, on hi ha escultures de músics que toquen la gaita, la flauta, el tamborí, el rabec, el llaüt, la guiterna, l’orgue portàtil, el salterió i la viela en arquet. Per commemorar aquesta història la ciutat ha obert el Museu de Quercorb.
La intransigència de l’església i la croada albigesa van acabar amb aquest baluart de la intel·lectualitat mitgeval.
Com a la resta de casos, és necessari pagar entrada per accedir al recimpte.
Segona part de la Ruta en moto de cap de setmana per Carcassona passant per diferents castells càtars i la ciutat de Foix
El Coll de la Babourade (654 m) correspon al tram de la D-117 entre els municipis de Belesta i Quillan (Quilhan). Aquesta és una de les carreteres més espectaculars de la zona, i la podem dividir fàcilment en dues parts a ambdós costat de Puègverd (Puivert)
El tram que ens porta entre Belesta i Puègverd és molt fluïd, amb corbes la majoria d’elles obertes i que el van còmode i divertit de traçar. Aquesta part és força plana i travessarem un entorn boscós molt agradable.
Entre Puègverd i Quillan trobarem la part més espectacular. En aquest moment farem el descens fins als 291 m en 16 km (una pendent mitja aproximada del 6’5%). Les vistes són memorables, i el traçat es torna molt més exigent i divertit, sense deixar de ser una carretera ràpida, aquesta té corbes més tancades i que ens faran gaudir al cent per cent de la nostra moto.
En tot el trajecte la carretera està en bon estat, és ampla i té els carrils separats, però com és una carretera de relativa importància és fàcil que ens trobem amb trànsit. Afortunadament és fàcil avançar.
Segona part de la Ruta en moto de cap de setmana per Carcassona passant per diferents castells càtars i la ciutat de Foix
Occitània és una regió francesa, que ocupa gairebé la totalitat de la frontera dels Pirineus.
La Parrada d’aquesta ruta ens porta a gaudir de 3 nous indrets, però afegint una hora de ruta al viatge i evidentment amb carreteres més dolentes que les que hem trobat fins al moment.
Un cop arribem a Sant Pau de Fenollet (nom en francès), just després de passar un pont veurem una cruïlla on se’ns indica les Gorges de Galamús a l’esquerra a través d’un carrer força estret. Això és una Parrada, de manera que haurem de tirar per aquí, seguint recte sempre que puguem, i seguint les indicacions per anar a les Gorges de Galamús a través de la D-7. Aquesta és una carretera estreta, sense carrils diferenciats però amb unes vistes fantàstiques. Veurem a la nostra esquerra que hi ha un aparcament força gran, que és per visitar el fons de les Gorges i la Ermita de Sant Antoni que s’hi allotja. Poc més endavant tindrem el pas, sense regulació, no tan espectacular com el de Saint-Georges que ja hem visitat, però que sens dubte val la pena.
Aquesta carretera acaba contra la D-14, de condicions molt similars a la que acabem de fer. Un cop allà girarem a la nostra dreta i seguirem les indicacions per als castells de Perapertusa i Querbús. Després de travessar Dulhac-Jos-Perapertusa veurem les indicacions per visitar el Castell de Perapertusa. El camí és llarg, però probablement ens durà al castell amb les vistes més espectaculars de la ruta.
Després de la visita haurem de desfer tot el trajecte fins la carretera D-14 i continuar endavant i just abans d’entrar a Cucunhan veurem el desviament a la nostra dreta que ens portarà al Castell de Querbús, seguint la D-123 en sentit Maurí (Maury). Continuem endavant i veurem en un pas de muntanya el desviament perfectament indicat que ens portarà fins el Castell de Querbús.
Un cop visitat seguim la mateixa D-123 (després D-19) fins a Maurí, on ens incorporarem a la D-117 per continuar la ruta.
La D-611 entre Tuissan (Tuchan) i la bifurcació amb la D-611A és una carretera ràpida i fluïda on les corbes obertes se succeeixen i podem deixar-nos portar pel traçat fàcilment.
És una carretera de relativa importància, de manera que ens podríem trobar una mica de trànsit, però és molt fàcil avançar, i més a França on els conductors solen donar-nos moltes facilitats. En tota l’estona manté els dos carrils ben separats i l’estat del ferm és molt bo, així que ens podem deixar portar sense problemes.
Primera part d’una ruta en moto de cap de setmana pels castells càtars culminant amb la ciutat fortificada de Carcassona
Aquest castell és un dels més accessibles des de l’aparcament. Es troba en un estat força ruïnós, conservant-se vestigis de les muralles i un mur de la edificació principal.
També es conserven les restes de la petita Capella de Santa Anna.
El Castell d’Aguilar ja és documentat el 1020, moment en el qual pertany al comtat de Besalú. Més endavant va ser un castrum (campament) que els vescomtes de Carcassona cedien als seus deixebles, els senyors de Tèrme.
Durant la croada albigesa (contra els càtars) aquest castell no hi va tenir rellevància, si bé és cert que Oliver de Tèrme hi acollí cavallers càtars el 1240, l’any següent jurà submissió al rei francès, a qui li va entregar el castell, retornat el 1250.
Com la resta de Fills de Carcassona, va ser una fortalesa que vigilava la frontera amb terres catalanes fins el tractat dels Pirineus, que el deixà sense utilitat estratègica, i s’abandonà el 1569.
Un cop arribem a l’esplanada de l’aparcament, seguim una mica més amb la moto, ja que tenim una segona esplanada més petita just a l’accés al recinte.
En aquest cas només trobarem l’aparcament, un bany públic i una caseta on se’ns ven l’entrada i alguns records, però no trobarem una taula de pic-nic fins que no desfem el camí d’accés, on sí podrem veure una única taula amb unes bones vistes del castell.
Com es habitual, cal pagar entrada per accedir al recinte. Per més informació visiteu la pàgina web
Primera part d’una ruta en moto de cap de setmana pels castells càtars culminant amb la ciutat fortificada de Carcassona
Aquesta carretera uneix el municipi de Pasiòls amb la D-117. En aquest tram la carretera es troba en molt bon estat i gairebé no té trànsit, però manté els dos carrils separats i amb un ample més que correcte.
Travessa unes petites muntanyes que deixaran als nostres peus uns camps de vinyes com a teló de fons a unes corbes fluïdes, tot i que alguna d’elles sigui relativament tancada. De tota manera totes elles són molt previsibles i no ens trobem amb cap sorpresa desagradable en el nostre camí.
Primera part d’una ruta en moto de cap de setmana pels castells càtars culminant amb la ciutat fortificada de Carcassona
Aquest és probablement el castell més fotogènic dels castells càtars i dels Fills de Carcassona. L’accés es fa des de La Pradella (Lapradelle) i l’element més característic és la silueta de la muralla coronant la muntanya, i l’escala en ziga-zaga que dóna accés al recinte.
Aquest castell va acollir els que fugiren de fugiren de Montsegur després de la famosa massacre on es van cremar vius 225 càtars. En aquell moment la fortalesa pertanyia a la casa de Barcelona, essent la més setpentrional dels seus dominis, i era regentada per Pere Català, que més endavant la va cedir al seu fill Roger Català.
Després de la caiguda dels càtars aquest castell va esdevenir juntament amb Aguilar, Perapertusa i Querbús, una de les fortaleses que vigilava la frontera francesa amb terres catalanes.
També és conegut perquè es diu que s’hi va allotjar Blanca de Borbó, neboda de Felip IV, i es diu que hi va morir assassinada pel seu marit Pere I de Castella. Des de llavors, les nits pàl·lides la senyora Blanca es passeja es por veure pel recimpte. Tot i que sí es cert que s’hi va allotjar, no va morir assassinada a Puillorenç sinó a Medina-Sidònia (Cadis).
Quan arribem al peu del castell trobarem un espai per aparcar amb punts de càrrega de vehicles elèctrics, una zona de pic-nic, banys públics i l’establiment on podem comprar l’entrada, records o fins i tot demanar un cafè o un gelat.
La visita al Castell de Puillorenç és de pagament i a l’estiu del 2021 val 7’5€. Si bé és cert que és un preu elevat, aquest castell està sent reconstruït i és un dels que més paga la pena visitar, tant pel castell com per les vistes que hi tenim.
Es pot obtenir més informació a la pàgina web oficial del Castell de Puillorenç
Primera part d’una ruta en moto de cap de setmana pels castells càtars culminant amb la ciutat fortificada de Carcassona
El riu Aude crea al seu pas per aquest indret les Gorges de Saint-Georges, un congost de 400 metres de longitud i una alçada de 150 metres, i una amplada a la llera del diu que amb prou feines arribarà als 15 metres en els punts més amples. La carretera D-118 s’excava en una paret rocosa i ocupa alhora part de l’espai del riu.
Aquesta carretera és tan estreta que no s’hi poden creuar dos vehicles, i per tant està regulada per un semàfor a cada costat.
Dins les gorges no tenim on aturar-nos, però a ambdós costats tenim un espai al costat de la carretera on podem preparar les càmeres o esperar a que el semàfor es tanqui per posar-nos els primers quan torni a posar-se verd i que cap cotxe ens espatlli la travessa.
Primera part d’una ruta en moto de cap de setmana pels castells càtars culminant amb la ciutat fortificada de Carcassona
El Castell de Usson se situa a 920 metres d’alçada, i pertany al municipi de Rosa (Rouze). Aquesta fortalesa data del S XI (potser fins i tot abans), i marcava els límits del comptat de Foix.
Durant les croades contra els Càtars, aquest va ser un dels darrers santuaris que donaven suport al Castell de Montsegur.
Actualment és possible visitar-lo, com a tots els castells càtars, la visita és pagada.
Primera part d’una ruta en moto de cap de setmana pels castells càtars culminant amb la ciutat fortificada de Carcassona
La D-118 ens porta des del Coll de la Quillane (prop de Formiguera)a les Gorges de Sant Jordi, a tocar d’Atsat.
Podem dividir aquesta carretera en dues parts. La primera, la corresponent al Coll és una carretera força revirada, i amb corbes de vegades molt tancades que travessa el bosc de Carcanet. Cal anar amb compte si fem aquesta carretera a l’hivern perquè és humida i hi ha molta vegetació. A l’estiu, per altra banda, és un goig.
Un cop hem completat el descens seguirem per una part molt més fluïda en què estarem tota l’estona acompanyats per una paret de pedra a una banda i el riu Aude a l’altra. El traçat és molt bo, i la carretera es torna fluïda i molt divertida, però l’estat del ferm en aquesta part posarà a prova el reglatge de les nostres suspensions. No és perillós, però sí incòmode.
Una curiositat que ens trobarem en aquesta carretera és el restaurant l’Aude, a tocar de Rosa (Rouze). Es tracta d’un establiment sense pretensions, amb força espai per aparcar i que té també una piscifactoria de truites que podem pescar o senzillament contemplar-es en el estany que hi ha.
Les vistes són francament increïbles en tot el trajecte, ja des de la part superior, més boscosa a la inferior amb la muntanya, les centrals elèctriques i els petits poblets que ens hi trobarem. i que culmina amb les Gorges de Saint-Georges on desemboca la carretera. Una carretera per gaudir amb tots els sentits.
Primera part d’una ruta en moto de cap de setmana pels castells càtars culminant amb la ciutat fortificada de Carcassona
La Collada de Toses (1790 m) és una carretera imprescindible de la nostra geografia. Uneix Ripoll i Puigcerdà, però des del mateix port podem anar també a La Molina o accedir al Coll de la Creueta, cosa que ens permet enllaçar diferents carreteres. La carretera són uns 50 km de corbes generalment força tancades, però amb espai entre elles, que ens permet de fer avançaments sense massa dificultat.
Els carrils estan separats, tot i no ser excessivament amples, i l’estat de conservació és correcte. Lògicament durant tot el camí tindrem bones vistes, ja que estem travessant els pirineus. Cal tenir en compte que als mesos hivernals la carretera és força humida i per tant hem d’anar amb compte ja que amb les temperatures de la zona podríem fins i tot trobar-nos glaç.
Cal afegir que en tot el recorregut no tindrem cap benzinera a la nostra disposició, de manera que haurem d’assegurar-nos de tenir suficient combustible abans de creuar-la.
Primera part d’una ruta en moto de cap de setmana pels castells càtars culminant amb la ciutat fortificada de Carcassona
Proposem una ruta en moto per descobrir les millors carreteres de la Catalunya Nord, descobrint la costa i la cara nord del Pirineu.
Ruta en moto per Ripoll, La Molina, Castellar de n’Hug i La Pobla de Lillet, demostrant que hi ha molt més a la zona que la Collada de Tosses.
La Santa Pellaia és una església que hi ha entre La Bisbal d’Empordà i Cassà de la Selva, i que dona nom a aquesta carretera. És coneguda per les vistes que s’hi troben des d’allà i com a punt de partida de rutes de senderisme.
La carretera és molt revirada i divertida, sobretot en la part més propera a Cassà, els carrils estan separats, però el ferm, tot i no trobar-se en mal estat, tampoc podem dir que estigui en les millors condicions, tot i que no suposa un perill.
Les vistes són molt agradables, ja que travessem un massís boscós, però si ens hi trobem trànsit serà difícil trobar un punt on avançar tranquilament, de manera que haurem de fer aquest camí amb paciència, si es dóna el cas.
Proposem una ruta en moto passant per Tossa, les 365 corbes, i molts més llocs, ideal per gaudir de la Costa Brava a l’hivern.
Aquesta carretera fa el pas fronterer entre Portbou i Cervera de la Marenda per el Coll dels Belitres (164’7 m). Podem considerar que comença a Llançà i s’estén fins la localitat francesa de Portvendres.
Aquesta carretera ens portarà a la vora del mar a través d’una carretera ampla i molt ben traçada, amb un asfalt en molt bones condicions que la fan ideal per gaudir de les vistes al mar i les corbes, tant en territori espanyol com francés. Malauradament a la part espanyola no es pot avançar en tota la carretera, de manera que si ens trobem algun vehicle lent haurem de tenir paciència. Sort que les vistes fan que aquest trajecte sigui agradable a qualsevol velocitat!
En el tram entre Collera i Portbou la actual carretera passa per un túnel que travessa la muntanya, però abans podrem desviar-nos per fer el Coll del Frare, seguint l’antic traçat.
Aquest tram, tot i no ser tan ample ni nou, està en bon estat i el formen corbes més tancades que ens faran guanyar alçada i d’aquesta manera obtenir unes vistes espectaculars de l’indret.
El petit tram entre Portbou i Cervera és un xic diferent a la resta. La carretera, tot i mantenir els dos carrils i no estar malament, no és la excel·lent pista que gaudirem durant la resta del trajecte. És, al cap i a la fi una anècdota en un recorregut tan agraït.
Criden la atenció els petits edificis abandonats on es duien a terme els tràmits fronterers.
Proposem una ruta en moto per descobrir les millors carreteres de la Catalunya Nord, descobrint la costa i la cara nord del Pirineu.
Aquesta carretera és la única que uneix el Principat amb la Catalunya Nord en sentit Est-Oest. Es tracta d’una via amb unes vistes impressionants però dispar en el que fa al seu traçat i manteniment.
La part pertanyent al Principat és reviarada i en tot moment té els carrils separats, si bé no massa amples, i es troba en un estat més que raonable, però la part francesa ens mostra les dues cares que ténen les carreteres franceses. En el tram que uneix la D-115 i Sant LLorenç de Cerdans és del millor que ens ofereix aquest país: corbes ben dibuixades, asfalt en molt bon estat i unes vistes impressionants, però un cop passem aquest municipi i fins que trobem la frontera la carretera ja deixa de tenir el traçat, els carrils separats i la magnífica catifa d’asfalt que ens trobàvem al principi. Per sotr l’absència de trànsit i les vistes (així com la promesa d’un tram de carretera millor tan bon punt creuem la frontera) fa que valgui la pena passar per aquest parèntesi, al qual per altra banda ens hem d’acostumar si volem viatjar per terres franceses.
Val la pena comentar que al ser la cara nord de la muntanya, aquesta és molt més humida i amb molta més vegetació, de manera que en els mesos d’hivern o tardor caldrà anar amb compte ambla humitat i les fulles respectivament.
Es podria dir que és una petita mostra de cóm són aquestes carreteres sense haver-nos d’endinsar gaire en el país veí.
Proposem una ruta en moto per descobrir les millors carreteres de la Catalunya Nord, descobrint la costa i la cara nord del Pirineu.
Aquest coll defineix el pas fronterer amb França, unint Camprodon amb Prats de Molló.
Al punt àlgid hi trobarem un bon espai on aturar-nos, i si mirem cap a la banda francesa i el dia és prou clar podrem arribar a veure el Mar Mediterrani al fons. Encara hi ha l’edfici on hi teníem un restaurant, però que darrerament sempre he trobat tancat, probablement a causa de la COVID.
La vessant sud d’aquesta carretera és senzillament increïble. Ràpida, ben traçada i amb un bon estat de la carretera, amb corbes constants però de vegades exigents. Divertidíssima.
La cara nord té un traçat molt smilar, corbes ben dibuixades i unes vistes impressionants, però l’asfalt no m’inspira confiança. Té aquell aspecte que deixa el gravillon (odio el gravillon), i tot i que sempre que hi he circulat mai he sentit ni el soroll de la grava sota les rodes ni la moto m’ha fet cap estrany, no aconsegueixo sentir-me prou còmode com per gaudir d’aquesta part com ho faig amb la que ens duu a Camprodon.
Proposem una ruta en moto per descobrir les millors carreteres de la Catalunya Nord, descobrint la costa i la cara nord del Pirineu.
La N-116 és una de les principals carreteres de la Catalunya Nord, i uneix el pas fronterer de La Guingueta d’Ix (fronterera amb Puigcerdà) amb Perpinyà. Tot i que varia lleugerament segons el moment, tota aquesta carretera és ampla, tot i no tenir vorada, es troba en bon estat de conservació i té un traçat força bo.
En el seu pas entre Montlluís i Vilafranca de Conflent, ambdues vil·les fortificades que guardaven aquest pas des dels extrems, tenim la part més divertida i espectacular d’aquest trajecte a la vora del riu Tet.
Sortint de Montlluís farem un descens des del 1600 metres d¡altitud als 1062 de Fontpedrosa en poc més de 9 kilòmetres. En aquest tram ens trobarem corbes més tancades i unes vistes espectaculars (en alguns casos fins i tot tindrem miradors a la nostra disposició). En aquest moment el dibuix de la carretera està molt condicionat per la orografia de les muntanyes, tot i que sempre ens permet anar d’una manera força fluïda.
Com a curiositat creuarem la via del Tren Groc, amb el qual fins i tot podríem creuar-nos en el nostre trajecte.
D’acord. Dir-li una gorja a això és exagerat, però des de Fontpedrosa i fins Vilafranca de Conflent ja anirem per la part inferior de la vall, entre muntanyes molt escarpades, que ens donaran també unes vistes molt boniques. En aquesta part la carretera ja no és tan revirada i se succeeixen corbes obertes al costat de la paret rocosa de la muntanya.
Visitem Vilafranca de Conflent, una vil·la fortificada a la Catalunya Nord amb molt per descobrir i enamorar-nos.
Proposem una ruta en moto per descobrir les millors carreteres de la Catalunya Nord, descobrint la costa i la cara nord del Pirineu.
La Catalunya Nord agrupa les comarques franceses de el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i l’Alta Cerdanya.
Aquesta ruta es planteja per fer-se en 2 dies, ideal per escapades de cap de setmana.
En alguns casos també podrem trobar la possibilitat d’afegir-ne algun dia més amb rutes circulars que puguem fer des del destí d’aquesta sortida.
En sentit contrari sol ser possible també fer-les en un únic dia, tot i que a canvi de pegar-se una autèntica pallissa sobre la moto
La carretera que recorre tota la Muntanya de Montserrat, des de l’Abadia fins el Coll del Bruc és ampla, fluïda i amb un bon asfalt.
Durant el trajecte podrem gaudir de les vistes al nostre voltant mentre tracem les corbes. Segons quan fem aquesta carretera ens podem trobar amb força trànsit, de manera que és recomanable fer-la en horaris no habituals (és a dir, diumenge al matí)
És normal que en aquesta carretera hi hagi gent que va de forma temerària, cosa que fa que no sigui estrany veure freqüents controls tant terrestres com aeris.
En resum, una carretera mítica per mèrits propis. Tan el traçat, les vistes i la singularitat de la Muntanya de Montserrat i de l’Abadia que allotja fan que sigui una via imprescindible per qualsevol amant de les dues rodes.
Aquesta ruta en moto a Montserrat es planteja com un pelegrinatge, fent honor al santuari i fent de la visita tota una experiència.
El camí des de Monistrol de Montserrat a l’Abadia és un ascens format per corbes tancades però ben traçades, amb ample més que suficient i bon asfalt. Què més podem demanar? Bé… que no hi hagi boira.
El trànsit en aquesta carretera és molt variable. Si anem un diumenge al matí és molt probable que ens trobem des de ciclistes a autocars, amb tota la gamma de vehicles que hi ha entre ells, ja que l’Abadia de Montserrat és un destí molt habitual per turistes, creients i aficionats a la muntanya. Per tant, si la podem fer en un horari no tan convencional sortirem guanyant.
Aquesta ruta en moto a Montserrat es planteja com un pelegrinatge, fent honor al santuari i fent de la visita tota una experiència.
Aquesta carretera ens porta en paral·lel a la Muntanya de Montserrat, que tindrem sempre de teló de fons.
El traçat és divertit i fluït, amb un bon asfalt i un ample més que suficient. El punt negatiu és que no es pot avançar en tota la carretera. Tot i que no hi ha gaire trànsit, sempre tenim la possibilitat de trobar algú, però fins i tot en aquest cas podrem gaudir de les corbes que ens ofereix aquesta carretera i de les seves vistes a Montserrat.
Aquesta ruta en moto a Montserrat es planteja com un pelegrinatge, fent honor al santuari i fent de la visita tota una experiència.
Aquesta carretera transcorre en paral·lel a la C-37 i ens porta des d’Òdena fins El Calvet, a tocar de Manresa.
Tot i que la part més propera a Òdena és en força bon estat, aquesta carretera es podria dir que està en un estat acceptable. No és dolent, tot i que en algun moment posarà a prova les suspensions de la nostra moto, però tampoc inspira massa confiança.
Durant tot el trajecte tindrem els carrils separats i gairebé no hi ha trànsit, sobretot ciclistes i algun cotxe de forma molt esporàdica. El traçat és antic, corbes tancades, de vegades de geometria variable, que ens exigirà traçar-les bé i no voler forçar la màquina, sinó gaudir de la carretera a un ritme traquil.
És fàcil que ens perdem i anem a parar a Castellfollit del Boix. Si és així haurem passat per una carretera en força bon estat, estreta i amb unes vistes espectaculars. Un cop arribats al poble podrem tornar a la carretera de Òdena seguint un camí rural asfaltat i estret però que ens donarà unes vistes memorables mentre tornem.
Aquesta ruta en moto a Montserrat es planteja com un pelegrinatge, fent honor al santuari i fent de la visita tota una experiència.
Tram de la Volta a Catalunya en Moto entre Barcelona i Figueres, cobrint algunes de les zones més emblemàtiques en el recorregut.
Proposem una ruta en moto passant per Tossa, les 365 corbes, i molts més llocs, ideal per gaudir de la Costa Brava a l’hivern.
Les 365 corbes és la carretera que uneix Tossa de Mar amb Sant Feliu de Guíxols. És famosa per ser molt revirada, i concentrar en els prop de 20 kilòmetres les (diuen) 365 corbes que li donen nom.
El camí és molt tortuós, amb tot de corbes molt tancades que ens exigirà fer una bona traçada i enllaçar les corbes amb encert. La carretera és estreta però té els carrils separats, però la quantitat de corbes cegues fa que haguem d’anar amb compte. Per aquest motiu sempre és preferible fer-la en sentit Tossa, ja que la muntanya ens queda a la dreta.
Les vistes que ens trobarem són tan agraïdes com poc freqüents, i val a dir que durant el trajecte tindrem l’accés a vàries cales i miradors des d’on podrem delectar la vista.
Tram de la Volta a Catalunya en Moto entre Barcelona i Figueres, cobrint algunes de les zones més emblemàtiques en el recorregut.
Proposem una ruta en moto passant per Tossa, les 365 corbes, i molts més llocs, ideal per gaudir de la Costa Brava a l’hivern.
La carretera que uneix Sant Feliu de Codines i Sant Llorenç Savall és una via estreta, però amb els carrils separats (tot i que potser d’una manera una mica subtil) encara que no té vorada.
El traçat és força revirat i divertit, sense grans sorpreses en el recorregut. Haurem d’anar amb compte perquè aquesta carretera sol estar transitada per ciclistes, i a la tardor les fulles creen una catifa als nostres peus molt perillosa si ademés hi afegim la humitat de la carretera, però en els mesos estiuencs és un autèntic goig.
Tram de la Volta a Catalunya en Moto entre Barcelona i Figueres, cobrint algunes de les zones més emblemàtiques en el recorregut.
El trajecte entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall a través de Les Arenes està format per una consecució de rectes que desemboquen en corbes molt tancades, algunes d’elles cegues, de manera que estem gran part del temps frenant.
Tindrem durant tot el trajecte els carrils separats, i l’asfalt està en bon estat, però sol haver-hi força trànsit, cosa que fa que aquesta carretera sembli incòmoda.
Tram de la Volta a Catalunya en Moto entre Barcelona i Figueres, cobrint algunes de les zones més emblemàtiques en el recorregut.
Ruta en moto amb origen i destí Terrassa pel Parc natural de Sant Llorenç i l’Obac, ideal per esmorzar a escassos minuts de Barcelona.
Podem dir que la pujada a La Mussara és una carretera d’alta muntanya. És estreta i amb corbes tancades, i escala la escarpada muntanya fent-nos arribar als 1000 metres d’altitud en 14 km de recorregut. Gràcies a això ens regala unes espectaculars vistes dels penya-segats que conformen aquest cingle. Tot i el revirat del camí, el ferm està en molt bon estat i els carrils, tot i que són estrets, estan separats.
Un cop haguem pujat trobarem un desviament a la nostra esquerra que ens durà al poble abandonat de La Mussara.
Des d’aquí podrem seguir cap a Prades. Aquest tram ja és més ràpid, amb una carretera més ampla, i tot i que en algun tram l’estat de l’asfalt no és tan bo com podria en cap moment és dolent. Si mirem cap al Priorat tindrem unes panoràmiques del Montsant que no tenen res que envejar a les millors vistes dels Pirineus.
Aquesta senda ens duu a través del pantà de la Llosa del Cavall (passarem pel mateix mur de contenció) entre Solsona i Sant Llorenç.
A la part superior, la més propera a Sant Llorenç, i fins que abandonem el pantà ens trobarem amb un traçat revirat i constant, un bon asfalt i carrils amples, però amb un límit de velocitat força inferior al que deduiríem de les característiques de la carretera i la prohibició d’avançar en una bona part del recorregut.
Passat aquest tram, sense dubte molt divertit, la carretera es torna més ràpida, amb bones zones per avançar i agruipacions de corbes no tan tancades com les de la part superior, que ens permetes traçar amb comoditat.Com a totes les carreteres que passen per un pantà, a la part superior del recorregut tindrem unes precioses vistes de l’aqüífer. Fins i tot hi ha un espai en el que ens podrem aturaral mateix mur de contencií i aprofitar per fer algunes fotografíes o contemplar el paisatge. La resta del trajecte tindrem unes vistes molt més genèriques, sense res destacable.
Les ja mítiques Costes del Garraf, que uneixen Castelldefels i Sitges. La carretera és ampla, ben traçada i està en molt bon estat, però sempre té molt de trànsit, tant cotxes i motos com tanbé camions i ciclistes, i està rpohibit avançar en tot el camí, pel que haurem d’armar-nos de paciència i gaudir de les vistes al mar o matinar per provar sort a primera hora.
Prop de Castelldefels podrem veure el Celler Güell d’Antoni Gaudí, i just a allà l’accés al municipi de Garraf, que manté l’encant dels petits pobles costaners, convertint-se en un petit oasi a tocar de Barcelona.
Aquesta carretera ens oferirà unes espectaculars vistes caracteritzades per la combinació del castell de Castellet i el pantà de Foix. En aquest aspecgte sortirem beneficiats si fem el camí partint de Vilanova i la Geltrú, ja que tindrem l’aigua i com a teló de fons el castell de Castellet. És molt fàci que ens trobem humitat en aquesta carretera, sobretot en els mesos hivernals, tant per la presència de l’embassament com per la vegetació que impedeix que l’asfalt s’assequi ràpidament.
Com a curiositat en aquesta carretera s’ha fet la prova pilot de la senyalització horitzontal per motoristes, que hem comentat en aquest article.
Aquesta és una carretera irregular, ja que en ambdós extrems (a tocar d’Aiguaviva del Penedès i de Sant Jaume dels Domenys) tenim una via estreta i sense els carrils diferenciats, però a la part central el camí s’enxampla i trobem dos carrils ben separats i amb un asfalt en molt bones condicions.
Afortunadament aquest tram central coincideix amb la zona més revirada de la carretera, de manera que la podrem gaudir amb comoditat. Les corbes són tancades però constants, de manera que no ens endurem cap sorpresa un cop siguem dins d’elles.
També s’ha de destacar les vistes de la Serra Llarga que ens ofereix aquesta carretera i el poc trànsit que ens hi trobem. Tot això farà que la gaudim en tots els aspectes.
Ja es pot considerar la carretera de Bassella com un clàssic. Es tracta d’una carretera molt ben traçada, amb carrils amples i carril per vehicles lents en tota la pujada del port de muntanya, però que com a contrapartida no ens permetrà avançar en el descens. De tota manera les corbes són suficientment divertides com per poder-es gaudir a qualsevol velocitat.
Sense arribar a ser dolent, l’asfalt és irregular, en més d’una corba notarem cóm la suspensió es baralla amb les irregularitats. No ens impedeix anar amb tranquil·litat, però és una dada a tenir en compte.
A la zona més plana del recorregutr, que passa per Ogern, seguirem tenint corbes ben asfaltades, i tot i que no tindrem carril per vehicles lents sí podrem avançar sense problema.
Aquest recooregut dels Colls de Faidella i Bóixols es fa per una carretera estreta, tot i que hi caben dos vehicles còmodament. No té separació de carrils i trobem gran quantitat de corbes cegues. Amb aquestes condicions hem d’insistir en anar sempre amb molt precaució per assegurar que ens puguem creuar amb un vehicle que vingui de cara.
Es tracta d’una carretera lenta però que es pot fer amb comoditat i fluïdesa. Això és gràcies a un bon ferm i unes corbes que sense ser feomètricament perfectes (mantenen aquell encant de les velles carreteres que segurixen la forma de la muntanya) ens permeten traçar amb certa facilitat i així ballar durant tot el recorregut.
És una llàstima que no hi hagi miradores en els que aturar-nos per gaudir del paisatge. De tota manera just on hi trobarem l’indicador de Coll de Bóixols sí hi ha una terrassa on podrem aturar la moto i aprofitar per gaudir de les vistes i fer alguna que altra foto.
Ens trobem amb la antiga carretera que uneix Solsona amb Sant Llorenç de Morunys. Es tracta d’una carretera de corbes ben traçades, amb dos carrils i una bona vorada ademés d’un asfalt força acceptable, que no m’ha transmès una mala sensació però que tampoc inspira la confiança que ens agradaria amb aquest traçat.
El trajecte en sí és agradable, divertit i pràcticament exempt de trànsit. S’ha de tenir en compte que els aproximadament dos kilòmetres més propers a Solsona sí estan en mal estat i que haurem d’anar amb compte.
La carretera de Monistrol, entre Calders y Sant Llorenç Savall per la B-124 es tremendament divertida, probablement la carretera més seductora de la zona. Està formada per corbes tancades però ben traçades i enllaçades.
En tot el trajecte tenim els carrils separats encara que no hi ha vorada, l’estat de la carretera és bo, i ademés no sol haver-hi trànsit. S’ha de tenri compte els mesos hivernals ja que els arbres de fulla caduca deixen un mantell de fulles al paviment que podria provocar-nos algun disgust.
Rutes que passen per aquesta carretera
Tot i que en un extrem el Coll d’Estenalles té els carrils separats, en la seva major part no existeix aquesta distinció i és força revirada amb algunes corbes cegues. A la part més propera a Terrassa passarem per zones més ombrívoles i boscoses que tindran humitat a l’hivern i que corresponen ademés amb la zona més transitada pels cotxes i ciclistes.
L’altra part, entre Talamanca i Navarcles aproximadament, el camí passa a discórrer pel carener de la serralada. A partir d’aquí la carretera canvia de caràcter, deixant enrere els boscos i tornant-se menys tortuosa i humida, fent-la més àgil.
Com sempre l’asfalt és bo i gairebé no tindrem trànsit durant tot el nostre trajecte.
La carretera de La Fatarella engloba tant l’accés des d’Ascó com des de la carretera de Móra d’Ebre.
Es tracta d’una carretera molt ràpida, amb un traçat molt ben dibuixat, carrils amples i un asfaltat perfecte (a l’estiu del 2020). S’ha de dir que aquesta carretera fa força pendent, tant a la pujada com a la baixada, i que ens trobarem amb algunes corbes més tancades, que estan molt ben assenyalades i que al meu parer li aporten un punt de diversió a aquesta via.
La C-43 en el seu tram entre Gandesa i El Pinell de Brai és una via molt fluïda, que discorre per un congost aportant-nos unes vistes força agradables del trajecte.
Donada la quantitat de trànsit que passa per aquesta via està prohibit l’avançament en tot el seu recorregut. De tota manera és una carretera que és agraïda de fer fins i tot amb trànsit. La qualitat de l’asfalt és bona i és força ample i amb un bon voral.
Aquest és un lloc especialment recomanable per passar la nit, l’ambient, el lloc on l’ubica o els seus paisatges fan que valgui la pena desplaçar-s’hi per passar la nit.
La C-242 és una carretera que voreja el Montsant, des d’Albarca fins passat Ulldemolins, en direcció La Granadella.
És una de les vies més fluïdes de la zona, amb uns carrils amples i un traçat còmode i asfalt en bon estat, i una porta d’entrada tant a les carreteres del Montsant com de les Muntanyes de Prades, i al Pantà de Siurana.
Tot i ser una única carretera les característiques de la carretera de Begues són molt diferents a ambdues bandes de la ciutat. En el tram que uneix Avinyonet del Penedès amb Begues tindrem dos carrils en bon estat i un traçat que tot i no se perfecte és prou còmode per poder-nos divertir mentre travessem la muntanya.
En el tram de pujada de Gavà a Begues el camí en sí en troba en una condició impecable. Tant el dibuix del camí com l’estat de l’asfalt són excel·lents, però com passa també a les Costes del Garraf està prohibit avançar en tot el recorregut, i ademés sol tenir força trànsit.
Vorejarem la muntanya, caracteritzada per la pedra d’un intens color vermellenc, divisant des de sobre la Serra de la Roca Galena, i amb unes espectaculars però breus vistes a tot el Delta del Llobregat amb Barcelona al fons.
La T-7041 uneix Alcover i Prades a través d’un camí molt tortuós, però amb bon asfalt i carrils separats. Les vistes no són tan espectaculars com en altres carreteres de la zona, però sempre és un plaer poder rodar entre els boscos d’aquestes muntanyes.
La carretera T-313 en el seu tram entre Riudecanyes i la N-420 (en direcció a Porrera) ens porta pel costat del Pantà de Riudecanyes, on tindrem un ample de via més generós i unes corbes més o menys obertes.
El millor d’aquesta carretera, però, comença quan l’abandonem. En un primer moment veurem un impressionant viaducte fet de la pedra rogenca típica de la zona.
Un cop l’haguem deixat enrere arribarem a Duesaigües, i a partir d’allà tindrem una carretera molt revirada, típica d’alta muntanya en que estarem tota l’estona de corba a corba, i acompanyats per unes vistes increïbles.
Tot i que l’ample no és molt, tenim sempre els carrils separats, i l’estat de conservació és molt bo i gairebé no ens hi trobarem trànsit.
La carretera de Querol és un tram francament divertit, compost per corbes lentes enllaçades, ben traçades i amb bon asfalt, si bé la carretera és una mica estreta, però manté els carrils separats.
No hi ha gaire trànsit, però donat el tortuosa que és la via fa molt difícil avançar, al no haver-hi molt llocs amb suficient visibiliitat per realitzar la maniobra amb seguretat. Podem aprofitar aquests moments per gaudir del paisatge boscós que ens envolta i del ziga-zaga de les corbes que anirem traçant.
Entre Tivenys i Benifallet discorre una carretera estreta, amb els carrils sempre separats i revirada, i que ens regala unes de les vistes més espectaculars de la zona.
Ens trobem rodant en una carretera que podria ser d’alta muntanya, amb els carrils separats però estreta i sense vorada. El punt que la fa única és que transcorre el paral·lel al riu Ebre, regalant-nos unes imatges memorables.
El punt negatiu d’aquesta carretera és que només s’hi pot accedir des de Benifallet o des de Tortosa, i entre aquesta ciutat i Tivenys tenim uns 10 kilòmetres rectes, plans i sense més interés que veure el canal de l’esquerra del riu al nostre costat. De tota manera el tram revirat compensa de sobres aquest peatge.
La carretera que uneix Miravet amb gairebé Horta de Sant Joan, i que passa per El Pinell de Brai és força divertida, però irregular.
Podem dir que aquesta carretera té tres trams on es concentren les corbes, força tancades, amb altres que són pràcticament rectes. Els trams de corbes són divertits i és el motiu pel que la carretera es guanya la etiqueta de Revirada.
Un cop a El Pinell de Brai mereix especial atenció el Celler Modernista, que és visitable i que ens recordarà també al de Gandesa.
Tot i tenir sempre els dos carrils ben diferenciats, aquests són estrets, i podem trobar-nos camions o maquinària agrícola, de manera que cal tenir-ho en compte quan circulem per aquesta via.
La carretera que uneix Garcia amb El Molar és una carretera terriblement divertida, molt fluïda, en que constantment estem traçant corbes amb un somriure a la cara.
Com sol passar a la zona, l’estat de l’asfalt és molt bo, per altra banda disposem de carrils separats i molt poc trànsit, que juntament amb la bona visibilitat la fa ideal per anar en moto.
La Figuera és un municipi del Priorat, connectat amb El Molar per una banda i amb la T-714 per l’altra. Es troba dins del massís muntanyenc, i això fa que aquesta carretera sigui senzillament excepcional.
En cap moment és dolenta, però el millor sense cap dubte ens ho trobarem des del municipi de La Figuera i el final de la carretera, en direcció a La Bisbal de Falset.
Es tracta d’una carretera estreta i revirada, una carretera d’alta muntanya, però amb la conservació de les carreteres del Montsant.
Les vistes són també excepcionals, cosa que combinada amb el traçat lent i revirat fa que gaudim d’aquesta carretera amb tots els sentits.
Aquest camí uneix el Pantà de Terradets amb Artesa de Segre (de fet ens deixa a pocs kilòmetres).
Podríem dividir-lo en dues parts. La primera, l’autèntica Parrada, és la que ens trobarem entre el Pantà de Terradets i Vilanova de Meià. Durant aquest trajecte la carretera és estreta, sense separació de carrils, i està mal asfaltada, però alhora és quan ens oferirà les millors vistes i els racons més memorables del trajecte.
És un tram que cal fer poc a poc, en segona i sense accelerar massa, per poder gaudir-ne completament. Fins i tot quan passem per Sant Martí de Barcedana hi trobarem l’hotel Can Roca, on podem arturar-nos a dinar o fins i tot fer nit.
A partir de Vilanova de Meià, la carretera ja té dos carrils, amb un ample suficient i un traçat i conservació que la fan fluïda i divetida. Per aquest motiu recomanem fer aquest trajecte des del Pantà a Artesa, de manera que anem de pitjor a millor, pel que fa a l’estat de la via.
El Coll de Comiols és la C-1412b, que ens portarà des de Ponts fins a Isona. Travessarem bonics paisatges sempre amb una via amb un bon ample i en bon estat de manteniment, ademés de tenir poc trànsit. Tot i mantenir la mateixa nomenclatura podem diferenciar dues parts fàcilment.
La primera part ens portarà fins Folguer, moment en què la carretera es troba amb la que ve des d’Artesa de Segre. Durant aquest tram la carretera és molt fluïda, amb alguns trams rectes i corbes que podrem gaudir amb comoditat.
La segona part és senzillament espectacular, probablement la més divertida de la zona. Ens trobarem amb corbes molt ben traçades i fluïdes, ni excessivament ràpides ni excessivament tancades, tot i que sí són més exigents que les d’abans, també compten amb un asfalt encara millor. Just al costat del Coll de Comiols hi ha un espai on podrem aturar-nos i contemplar la plana que s’extén als nostres peus.
La carretera que uneix El Pont de Suert i La Pobla de Segur és tan variada com irregular.
Les vistes que ens trobarem són lògicament fantàstiques, en aquest cas no creuem un sinó dos ports de muntanya, el de Llevata i el de Perves.
Tant el traçat com l’estat de conservació són molt diferents segons el punt on ens trobem. Podem passar d’una carretera amb corbes obertes a la zona més propera a La Pobla de Segur a zones més estretes i amb un asfalt en pitjor estat a la zona intermitja, on les corbes també són més tancades i tenim millor traçat i ferm quan ens tornem a apropar a El Pont de Suert. Això és el que fa que deixem les puntuacions d’Estat i Traçat en un punt intermig, perquè passariem de dues a quatre estrelles segons el punt.
Potser el punt més negatiu d’aquest trajecte és el trànsit. Aquesta carretera és l’única que uneix l’Alta Ribagorça i el Pallars Jussà, i ens podem creuar, ademés de cotxes, camions articulats, que ocuparan tota l’amplada de la via i cal que anem amb compte.
El trajecte entre Olot i Ripoll és un dels més divertits que ens ofereixen les muntanyes pirenaiques. Definiria el concepte de carretera fluïda com poques altres. Les corbes són prou tancades per sentir-les i traçar-les una rere l’altra.
Tot això envoltats de muntanyes boscoses i amb un ferm en bon estat i els carrils separats, que fan que puguem gaudir-ne plenament.
Quan passem per Vallfogona del Ripollès podrem veure l’edifici que ocupava l’anyorat Mr Bikers
La Carretera de Cambrils no té els carrils separats i no és gaire ampla, ademés l’asfalt no està en gaire bon estat, sense arribar per això a ser problemàtica. És per tant molt recomanable préndre-nos-la amb calma.
Hi ha un motiu més important encara per fer aquest camí passejant. Probablement ens trobem amb la carretera amb les millors vistes de tot el territori català. No es tracta de que en algun punt tinguem una vista espectacular, sinó que durant pràcticament tot el recorregut veurem paisatges que ens convidaran a aturar-nos i fotografiar-los. Tindrem des de muntanyes de roca viva i abrupta on s’endinsen els túnels que travessarem excavats a pic i pala, passant per paisatges més verds entre muntanyes, fins veure’ns en una carretera que voreja un penya-segat amb una infinita extensió de terreny davant nostre. Això i mil detalls més fan que aquesta carretera, per gaudir-la de veritat, es tingui que fer lentament i assaborint cada racó
Malauradament el poc trànsit que hi ha en aquesta carretera fa que alguns vagin per ella de forma francament temerària (tant amb dues com amb quatre rodes). És molt important anar amb precaució i no envair l’espai del sentit contrari de la marxa.
El Port de la Bonaigua era l’únic accés a la Vall d’Aran fins que es va inaugurar el Túnel de Vielha. És una carretera amb unes incomparables vistes i amb un bon ample i asfalt. Les seves dues vessants son molt diferents.
La vessant que ens duu a Vielha recorre la pendent de forma longitudinal, baixant mica en mica i passant per molts nuclis. Trobem un punt en què la carretera és estreta i fa uns girs de 180 graus, que seria el pitjor punt d’aquesta via. Un cop arribats a dalt trobarem el Port de la Bonaigua, on tenim l’accés a les famoses pistes d’esquí de Baqueira, i on ens podem aturar i gaudir de les vistes.
La vessat oriental, que ens condueix a Esterri d’Àneu baixa d’una forma molt més pronunciada, amb una consecució de corbes molt divertida i en bon estat que és un goig de fer. De fet val la pena pujar al Port per aquesta vessant i tornar a baixar pel mateix lloc. Com en l’altre cas hi ha un punt en què la carretera és més estreta i ja no separa carrils, però encara hi podem circular amb comoditat.
Tot i haver-hi trànsit, hi ha força llocs on podem avançar i generalment els cotxes no són impediment per gaudir d’aquest mític port de muntanya.
El Port del Cantó discorre entre Adrall i Sort, i podríem dividir-lo en tres parts. En general el traçat és bo, però l’estat de l’asfalt tot i no ser dolent no és tan bo com hauria de ser-ho per el traçat i la velocitat a la que convida a fer les corbes.
La part més propera a Sort és ràpida, de corbes constants i ben traçades, i ens obsequiarà amb unes vistes espectaculars de la zona.
La part central és avorrida, està formada per llarguíssimes rectes que ens podrien convidar a córrer més del que caldria, i que és un bon moment per deixar passar a aquells que els preocupa més la velocitat que gaudir de les corbes, millor trobar-nos-els a les rectes i poder gaudir de les corbes amb comoditat.
La tercera part és també més revirada, i també ens ofereix unes grans vistes. Les corbes són més tancades que a la zona de Sort, i sobretot passat Avellanet ens trobarem un tram de carretera molt revirat i amb força pendent, de manera que cal anar amb compte, o ens trobarem fent un test als nostres frens en alguna entrada a corba. Per aquest motiu recomanem fer aquesta carretera en sentit Sort.
La carretera de Les Lloses és una via revirada i fluïda, que podem fer tota l’estona jugant amb l’accelerador i la retenció del motor. Els carrils estan separats, l’asfalt és en bones condicions i podrem gaudir d’unes bones vistes de la vall que s’estén al nostre costat entre Berga i Ripoll.
Aquesta ruta està pensada per fer-se en etapes de diversos dies. En aquesta categoria s’inclouen les rutes que són de més de 2 dies (que s’agrupen en la categoria Cap de Setmana) fins a una setmana.
Les rutes es publiquen en una etapa per article, i tots ells inclouen referències a la resta d’articles de la ruta complerta, per afavorir la seva utilització per trams.
Ruta amb una durada de més de 6 hores. La durada de les rutes correspon a temps en moviment, sense tenir en compte les parades per menjar, etc.
En aquesta classificació s’aplica un marge de 15 minuts, per tant en aquesta classe hi trobarem rutes que puguin durar des de 4 hores i 45 minuts en endavant.
Aquesta Ruta recorre una distància de entre 300 i 400 km. Aquesta distància és des del punt de trobada fins al final de ruta marcat en la mateixa.
En aquesta classificació s’aplica un marge de 15 kilòmtres, per tant en aquesta classe hi trobarem rutes que puguin tenir des de 285 fins a 415 km de recorregut.
Hi ha qui diu que les coses bones costen d’aconseguir. Si traduïm aquest principi als llocs on podem anar en moto, diria que aquesta és la definició de una Parrada. I per què aquest nom? Del Parre (no us perdeu el seu Instagram), una de les tres potes sobre les que se sustenta aquesta web, i que gaudeix especialment portant els seus amics per carreteres estretes, mal asfaltades, amb grava… però que a canvi et duen a llocs que d’altra manera seria impossible descobrir.
La GI-400 uneix Das amb la Collada de Toses, passant per Masella i La Molina, on lògicament s’interromp la fluïdesa de la carretera.
Sobre el paper aquesta carretera és magnífica, i de fet realment ho és, amb un però. Té un traçat extraordinari, carrils amples i separats, corbes constants i no excessivament tancades i unes bones vistes en tot el recorregut, fins i tot els tal·lussos de la carretera estan fets de blocs de pedra que la fan més bonica encara.
El però és que l’asfalt no acaba de donar la confiança que esperaria d’una carretera d’aquestes característiques. Cal afegir que estem circulant tota l’estona per la cara nord de la muntanya, la obaga, i per tant sobretot als mesos d’hivern hi tindrem humitat i fins i tot glaç a primera hora, que contribueix a reforçar aquesta desconfiança en l’asfalt.
De tota manera , si ho tenim present és una carretera magnífica per gaudir-la, i un canvi de registre refrescant del reste de carreteres que hi ha a la zona.
El Coll de Merolla (1090 m) uneix Campdevànol i La Pobla de Lillet a través d’un traçat dels més revirats del principat.
L’estat de conservació és bo, i el traçat si tenim en compte el tipus de carretera que és, molt torturada és bo, ja que tenim els carrils separats en tot moment i l’amplada ens permet creuar-nos amb altres vehicles sense problemes.
És precisament per el tipus de carretera que és que el paisatge esdevé secundari, ja que estarem permanentment pendents de la següent corba de la carretera. També per aquest motiu, tot i no haver-hi gaire trànsit, en cas de trobar-nos-en, ens serà molt difícil avançar-lo.
En resum, una carretera deliciosa per aquells que gaudim traçant corbes constantment i enllaçant-les una rere l’altra
Aquesta ruta o aquest indret és d’interès natural, pot tractar-se d’un salt d’aigua, unes coves o qualsevol altre element de la naturalesa que el faci especial.
El Coll de la Creueta (1888m) passa a tocar del pic de Puigllançada, i uneix la Collada de Tosses i La Molina amb La Pobla de Llillet, passant per Castellar de n’Hug i les Fonts del Llobregat.
Si fem aquesta carretera en sentit descendent tindrem, tot just coronar el coll, unes vistes increïbles. De fet és espectacular el moment en que passem el cim i s’obren davant nostre aquests paisatges. No només això, les vistes es van succeïnt al llarg de la carretera, no només a la seva part més alta, també arribant a La Pobla de Lillet hi tindrem un episodi amb unes vistes memorables.
Un altre atractiu és el municipi de Castellar de n’Hug i les Fonts del Llobregat, que prou mereixen una aturada per recorrer-los.
El traçat és força correcte. Les corbes no són excessivament tancades, l’ample és correcte, com l’estat de conservació del ferm, i el trànsit sol ser escàs.
Una carrerera revirada està formada per corbes tancades i seguides. No és una carretera per córrer sinó per gaudir d’ella amb tranquil·litat traçant les corbes.
Una carretera no és ràpida per tenir llargues rectes, ho és perquè les corbes són llargues i constants, i quan s’entra a la corba i es té la moto a lloc es pot accelerar i notar cóm la roda posterior s’enganxa a l’asfalt portant-nos a la sortida de la corba, per tornar a començar.
Hi ha carreteres que estan molt ben traçades, ni ràpides ni lentes, senzillament fluïdes. Les corbes se succeeixen de forma natural. Aquest tipus de carreteres és especialment divertit per als que gaudeixen ballant amb la moto.
Des d’aquí es ténen unes vistes extraordinàriament espectaculars. Podem parlar de miradors o de llocs que per sí mateixos són un escenari singular. Les bones vistes no sempre són cap a l’exterior, de vegades també lles trobem cap a un mateix.
Estem davant d’un lloc especialment recomanable per menjar, ja sigui per la qualitat del seu menú, la decoració del lloc i la idoneïtat per anar-hi en moto, sobretot si viatgem en grup.
Aquest és un lloc amb un interès cultural, com ara un museu o monestir, o monuments i llocs d’especial importància cultural.
En aquest indret s’hi pot acampar. Ja pot ser un refugi de muntanya o una zona d’acampada, però no és un camping comercial (tot i que alguns refugis estan guardats i és necessari fer un pagament per acampar-hi)
Les Terres de l’Ebre comprenen les comarques del Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta.
La zona geogràfica del Camp de Tarragona agrupa sis comarques: el Alt Camp, el Baix Camp, el Baix Penedès, la Conca de Barberà, el Priorat i el Tarragonès.
La zona Barcelona comprès les comarques del Vallès Oriental, Vallès Occidental, el Maresme, el Barcelonès, el Baix Llobregat, l’Alt Penedès i el Garraf.
Aquesta zona abarca les comarques de l’Alt Urgell, l’Alta Ribagorça, la Cerdanya, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Vall d’Aran.
Aqui trobarem set comarques de la provincia de Girona: l’Alt Empordà, el Baix Empordà, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Ripollés i la Selva.
Dins d’aquesta zona es troben l’Anoia, el Bages, el Berguedà, el Moianès, Osona i el Solsonés. Aquesta zona es nodreix de la part interior de les províncies de Girona, Lleida i Barcelona.
La zona de Lleida la conformen les Garrigues, la Noguera, el Pla de l’Urgell, la Segarra, el Segrià i l’Urgell.
Aquesta Ruta recorre una distància de entre 100 i 200 km. Aquesta distància és des del punt de trobada fins al final de ruta marcat en la mateixa.
En aquesta classificació s’aplica un marge de 15 kilòmtres, per tant en aquesta classe hi trobarem rutes que puguin tenir des de 85 fins a 215 km de recorregut.
Aquesta Ruta recorre una distància de entre 200 i 300 km. Aquesta distància és des del punt de trobada fins al final de ruta marcat en la mateixa.
En aquesta classificació s’aplica un marge de 15 kilòmtres, per tant en aquesta classe hi trobarem rutes que puguin tenir des de 185 fins a 315 km de recorregut.
Aquesta Ruta recorre una distància de fins a 100 km. Aquesta distància és des del punt de trobada fins al final de ruta marcat en la mateixa.
En aquesta classificació s’aplica un marge de 15 kilòmtres, per tant en aquesta classe hi trobarem rutes que puguin tenir fins a 115 km de recorregut.
Una Ruta és un recorregut amb un punt de trobada on podrem fer benzina i un cafè, i uns trams de carretera, cadascún amb la seva descripció. Sempre hi ha algun lloc on poder menjar i on poder repostar cada 100 km aproximadament.
Si la Ruta passa per algun lloc que s’ha publicat com Destí també surt destacat a l’entrada.
Un Destí és un lloc puntual amb un atractiu especial.
Pot tractar-se des d’un restaurant especialment recomanable per menjar, un mirador, un museu o qualsevol altre indret que desperti un interés especial
Ruta amb una durada de fins a 2 hores. La durada de les rutes correspon a temps en moviment, sense tenir en compte les parades per menjar, etc.
En aquesta classificació s’aplica un marge de 15 minuts, per tant en aquesta classe hi trobarem rutes que puguin durar fins a 2 hores i 15 minuts.
Ruta amb una durada de entre 2 i 4 hores. La durada de les rutes correspon a temps en moviment, sense tenir en compte les parades per menjar, etc.
En aquesta classificació s’aplica un marge de 15 minuts, per tant en aquesta classe hi trobarem rutes que puguin durar des de 1 hora i 45 minuts fins a 4 hores i 15 minuts.
Ruta amb una durada de entre 4 i 6 hores. La durada de les rutes correspon a temps en moviment, sense tenir en compte les parades per menjar, etc.
En aquesta classificació s’aplica un marge de 15 minuts, per tant en aquesta classe hi trobarem rutes que puguin durar des de 3 hores i 45 minuts fins a 6 hores i 15 minuts.
La carretera de Prades és una via estreta, molt revirada i amb perfil de carretera d’alta muntanya. L’asfalt (com a tota la zona) és excel·lent.
Aquest recorregut ens obsequiarà amb unes increïbles vistes, sobretot si el fem de baixada. Hi ha qui diu que en un dia clar es pot veure el Pedraforca des d’aquí.
Aquesta és una carretera per assaborir sense presses, gaudint de les seves tancades corbes i les excel·lents vistes, fins i tot tenim una àrea de descans just on comença l’ascens.
Per acabar s’ha de tenir en compte que aquesta cara de la muntanya és a la obaga, i que per tant la neu i el gel hivernals són habituals en aquest lloc.
La carretera C-1415a es una via de corbes molt ben traçades i enllaçades que la fan molt divertida, l’asfalt tot i no ser excepcional és correcte i no ens farà perdre confiança, ens trobarem amb molts vehicles en ambdós sentits, però tractant-se d’un tram tan curt com aquest no podem donar-li massa importància a aquest aspecte.
