És un dijous al matí i ens trobem amb el Pedro Guzzi per fer-li una entrevista. Es podria dir que el Pedro és conegut per dues coses: membre fundador de la Penya Guzzi, la penya (que no club, li agrada remarcar) més important d’Espanya de seguidors de Moto Guzzi i perquè va en sidecar.
De fet ens hem citat per aprofitar les proves de frenada que se li han de fer al seu sidecar per poder-ho homologar perquè em pugui parlar del desconegut món del sidecar. Es nota que és un món que li apassiona. De fet ha creat un blog on parla del sidecar i dels seus viatges, i té també un grup a Facebook amb la mateixa finalitat. Ambdós es diuen 3ensidecar.
Mentre esperem que acabin les proves d’un altre sidecar, aquest del Deme, amic del Pedro i importador de sidecars, i sense la possibilitat de fer un cafè donem voltes al seu sidecar mentre xerrem.
Comencem la entrevista
Per què un sidecar?
Això és el més complicat. Nosaltres havíem viatjat per tota Europa, part d’Àfrica, i vam ser pares molt tard, jo tenia 46 i la Paqui 45. Me’n recordaré tota la vida. Jo vaig arribar a casa, me’n recordaré tota la vida, i la Paqui baixava les escales amb una coseta a la mà i em va dir “No venguis la moto! No venguis la moto!” plorant. I jo pensant que s’haurà estampat algun colega, jo ja estava preocupat, i em diu que anàvem a ser pares. Jo molt content i tal…
I què fem amb la moto, oi?
Amb la moto no farem res, pensàvem. Nosaltres teníem uns amics al País Basc, el Jesús i el Carlos que s’havien ficat en el món del sidecar perquè ells havien sigut pares, també. Llavors ella va dir “Mira, anem a França”, al càmping on es trobàven ells, “que estan allà de vacances ho mirem, i si te’l deixen ho proves”.
Jo pensava que no me’l deixarien perquè és molt fotut de portar, que ja m’ho havien dit, que si tens un accident has d’anar a França que aquí no t’ho arregla ningú… però ella, que és molt tossuda en aquest tema, em diu “Anem i ho mirem”
Vam anar de vacances en cotxe i vàrem parlar amb ells. Jo els preguntava moltes coses del side. Poc a poc van anar endevinant de què anava i el Jesús, que és un altre guzzista, em va dir “Mira, agafa el meu i dona una volta”
I et va agradar?
Em va donar molt mal rotllo, però molt mal rotllo, perquè se n’anava cap allà… clar, tu estàs acostumat a girar, i gires, però això és una altra cosa. Vaig tornar i li vaig dir a la meva dona “Mira, a mi no m’ha agradat gaire, però si tu vols que li posem un side a la moto, li posem un side”. I va ser aquesta la raó que començar amb el side. Quan la Rebeca estigués aquí, ja viatjarem tots tres.
I ara en canvi, li treuries el…
No.
…side a una moto?
No. Ara no. M’agrada tant anar amb side ara… És una altra història. És molt físic. La gent es pensa que això és com un cotxe i que si gires girarà, però no s’assembla a un cotxe, un quad ni a cap altra cosa. Pots anar molt ràpid, però al mateix temps l’has de dominar tu. I això m’agrada. Éren quasi quaranta anys d’anar en moto i al side cada vegada li trobo alguna coseta més.
Ademés, de cara a anar de vacances, a nosaltres ens agrada anar de càmping amb la tenda de campanya i tal, i quan no vingui la Rebeca al side ho portarem tot.
El side, en què és una moto i en què no ho és?
El side és una moto en el que que et mullaràs, passaràs fred…
Tot el dolent, doncs.
Tot el dolent, ho agafaràs. I en què no és una moto? També en el dolent, o sigui, igual que en un cotxe, si agafes una caravana et quedes atrapat. Per la resta, quan vas en línia recta és com una moto. A les corbes ja és una mica més complicat, però… té el dolent d’una moto i el dolent d’un cotxe.
Tindrà avantatges, però.
Té avantatges com la capacitat de càrrega. Aquest que porto ara té 360 litres de capacitat, entre les 3 maletes i el side. El que té de dolent és el consum. Li poses a la moto un pes molt gran al costat i això fa que gasti més. Un altre avantatge? Porto pneumàtics de cotxe. El davanter pot durar entre 60.000 i 80.000, el del darrere uns 40.000, ja que és el que fa tota la força i el del sidecar, hi ha gent que no l’ha canviat en tota la seva vida.
Ademés pots portar el teu fill ben còmode, amb cinturó de seguretat, amb el seu casc, que a Espanya és obligatori portar casc al sidecar, i pràcticament amb la mateixa seguretat que en un cotxe petit. I això per mi no té preu.
Aprofitant que estem aquí per la homologació del teu sidecar. Fer-se un sidecar a Espanya és bastant complicat, oi?
És complicat i car. Primer t’han de fer un sidecar en un fabricant de sides, importar-lo a Espanya, perquè aquí no hi ha cap fabricant. Després necessites un enginyer que et vulgui fer tot l’estudi d’enginyeria, que és complicat de fer, ja que ha de ser un tio que sàpiga de què va la cosa i després has de demanar hora en un laboratori d’homologació, que és el que estem fent avui.
A partir d’aquí si el tio, a partir de totes les proves, fa la homologació, has de passar la ITV, i a la ITV també tens problemes i com a cosa final has d’anar a trànsit a arreglar papers, i ja està. És molt complicat a Espanya. A Europa és molt més fàcil, i aquí tot ho compliquen molt.
I per comprar una moto que porti el side de sèrie, hi ha opcions?
Tens la Ural, la Royal Einfield també en fabrica un, i hi ha una fàbrica francesa que es diu Mash que també té una 400 amb sidecar. Són les úniques que hi ha.
I entre comprar-me un sidecar d’aquests i fer-me’n un, què em recomanaries?
Jo me’n faria un. Si vols un sidecar per anar de passeig, per anar els diumenges a comprar xurros i a donar el cante per allà on vagis, perquè tothom et mirarà i et preguntarà, aquests són ideals. Però per anar per carretera una mica segur i tal, el millor és que t’ho facin amb forquilla especial, rodes de cotxe, amb tot el que ha de tenir un sidecar modern, i podràs anar a un ritme com vas amb una moto, però amb un side.
Qualsevol moto serveix per posar-li un side?
Qualsevol. Des d’un escúter, una de trial. A Europa hi ha sidecars per qualsevol moto. Ho trobes segur, seguríssim.
Hi ha molts sidecars a Espanya?
A Espanya hi ha 175 sidecars. A França n’hi ha uns 25.000. Per què et facis una idea, a Anzánigo es fa la única reunió de sides d’Espanya, i la organitza un francès. Ens juntem uns 20 sidecars, i més de la meitat són francesos.
Si alguna vegada vas a un Jumbo Run, a França, el més gran arriba a uns 5000 o 6000 participants. Però si te’n vas a Alemanya o Holanda, hi ha concentracions de sides, només de sides, que arriben als 12000 i 15000 participants.
La cultura del sidecar està molt més arrelada a Europa, veig.
Sí, sí. Fins i tot hi ha pilots espanyols, de casa, de Catalunya, tenim al Leandro Rey, que és de Manresa. Aquest noi va perdre les cames en un accident de trànsit i corre en sides amb la seva dóna, la Rosa, i és espectacular. Si algun dia vols provar-ho ell segur que t’hi convida. Això sí, és molt físic. Molt, molt físic. Jo no m’hi pujaré mai, perquè és un formula 1, el que té. No té res a veure amb això. És impressionant veure a aquest noi. I corre el campionat de Europa perquè és l’ùnic que pot córrer.
Com és anar en sidecar?
Per fer la prova de frenada cal que el sidecar estigui carregat, i tot i que el Pedro ja portava sacs de terra per afegir-hi el pes, em va oferir acompanyar-lo en la prova. Una oportunitat així no es pot deixar passar, de manera que m’hi vaig llençar de cap.
I com és anar en un side? El primer que he de dir és que has de saber entrar-hi. Aquest duica la capota de lona posada, així que havia d’entrar per la porta del lateral. Aquesta és molt baixa i el sidecar molt llarg, així que vaig haver de fer alguns exercicis de contorsionisme i unes quantes escenes de ridícul per entrar-hi. Més tard el Pedro em va explicar cóm entrava la Rebeca, i és que, com tot, s’ha de saber fer.
Com a paquet vas molt enganxat al terra, el teu punt de vista està molt avall, de manera que la sensació de velocitat és molt acentuada. Per altra banda, cap a l’esquerra no hi veus res… hi ha la moto!
Lògicament a les corbes la inèrcia t’envia cap a l’exterior (el sidecar és ample i el cinturó no és obligatori a Espanya, tot i que en té un de ventral), però em comenta el Pedro que en carreteres de corbes el passatger del side pot ajudar el conductor movent el pes cap a l’interior de la corba, cosa que pot ser molt diverida… i esgotadora! Tamé vaig poder notar un aspecte que em comentava el Pedro, que són les inèrcies de la moto al frenar. Les proves havíen de ser només amb un frè (davanter o posterior), i al frenar del davant notava cóm el side volia girar a l’esquerra i el Pedro rectificava la trajectòria per seguir recte, mentre que al frenar amb el posterior l’efecte era el contrari. Més tard el Pedro em comentaria que per fer una carretera de corbes és imprescindible jugar correctament amb els frens per entrar la moto.
Certament sembla complicat. És indubtablement car. I la burocràcia inacabable. Però només amb aquesta estona he pogut comprendre perfectament perquè alguns, com el Pedro, els apassiona tant.
Galeria de imatges
