Viure l’Endurance

Es sorprèn quan li proposo de fer una entrevista. Es diu Marc i és l’ànima darrere el bloc Vive l’Endurance, el perfil de Twitter i la pàgina de Facebook del mateix nom.

Prefereix el nom Endurance, però crec que li escau més Resistència. Estem en un moment en què tothom vol tenir una Trail, viatjar a Nordkapp, fer 1.000 km en un dia i és fan de MotoGP. Ell en canvi es defineix com un friki de les motos que no té moto, va a les curses sense càmara de fotos i coneix el món de la competició i dels motards amb una perspectiva tant interessant com diferent.

Les restriccions de mobilitat de la pandèmia impedeixen que ens veiem, de manera que fins i tot a Catalunya en Moto s’acaba implantant el teletreball en potser l’únic aspecte que no el requeria. Havia de ser una conversa de mitja hora, però després de triplicar-ne el temps decidim acabar la conversa amb una cervesa, si hi ha sort, per les 24 hores de Barcelona.

Comencem la entrevista

Què té la resistència? Per què Vive l’Endurance?

El resum és: fins que no vas a una cursa d’aquestes no ho entens. És tan senzill com això.

Ara que hi ha un campionat modern amb un suport televisiu gran he vist gent que s’hi ha enganxat, però tot i així quan vas allà és quan fas el canvi de xip i entens el que suposa.

És un esport que s’ha de viure.

Per mi sí, perquè el mateix component de la cursa ja t’ho diu: és d’hores, de molta estona allà. En el moment en que tu les estas seguint per la tele, ho veus una estona, i després te’n vas. Però quan estàs allà i estàs tota l’estona en aquest ambient i les teves emocions van i vénen, perquè són des de cansament, avorriment, excitació… i quan veus aquest periple tan complexe és quan te n’adones del que realment suposa fer 8, 12 o 24 hores en un circuit.

Ara que ho dius, tu has aguantat les 8, 12 o 24 hores seguint una cursa?

La marató complerta, dins el circuit, el 2005 sí, perquè hi havia un equip familiar amateur en que corria el meu cosí i el meu tiet va dir “Va, foteu al xaval. Què saps fer? Tant se val, al mur!” i vaig estar moltes hores al mur posant pissarra.

Quan diem 24 hores, no són 24. Ja dissabte al matí estàs posat en temes del que has de fer i fins diumenge al vespre o nit no vas a dormir. En un equip professional no és així perquè ja t’ho organitzes per poder descansar.

A Montmeló sempre que puc m’hi apropo. Com a mínim a veure la sortida que he de reconèixer que encara que és molt típic…

Es màgica! Per mi un dels moments més màgics és la sortida. Són curses que, com que n’hi ha poques i pels equips requereixen molta preparació, hi ha una tensió molt màgica. Si ja abans d’un gran premi de MotoGP o Superbikes hi ha una tensió abans de la sortida que és palpable, de concentració i tot això, en una cursa d’Endurance hi ha una tensió especial.

Hi ha aquest moment de silenci que es fa abans que comencin a córrer cap a la moto, que el trobo espectacular.

El silenci aquest que dius és com si tothom contingués l’alè. Hi ha un silenci absolut. És curiós. De sobte corren, la gent crida, i de sobte surten 60 motos desbocades per tot arreu, sense cap tipus d’ordre, i és maquíssim això.

I per poc que sigui també m’agrada veure’ls correr de nit que té molt de mèrit portar les motos com les porten, i a les fosques!.

Parlant d’això jo crec que a Spa, que hi tornaran a correr 24 hores, l’ambient serà molt bo. És un lloc màgic on he sentit parlar els més veterans que conduir la moto de nit realment és molt fosc. Em va dir un alemany de BMW “és més negre que el forat del cul”, hi havia zones que les fotien de memòria. Com a molt veies les dues ratlles blanques. Quan puges de Eau Rouge i fas Radillion, que és la que fa pujada i t’hi has de tirar, els tios diuen “sempre ha estat per aquí, doncs seguirà estant per aquí”. Crec que amb aquesta gaudirem molt.

I el que m’agrada més que la nit son els canvis de llum, quan es fa de dia i es fa de nit, és encara més maco que la pròpia nit.

I estar al circuit de nit. Quan he portat gent a que vegi l’endurance et diuen que és estrany. Sempre has estat en un circuit de dia, però és màgic, els llums i que estàs sopant i acabes de sopar i segueixen donant voltes, i te’n vas a dormir i tornes i segueixen i quan arribes al final és que han passat moltes coses. I si això passa com a espectador, imagina’t com a equip.

I és per això que quan al final d’una cursa de resistència t’abraces, t’abraces de veritat. Perquè has passat una mini vida allà.

Hem parlat de les 24 hores de Montmeló, que ténen molta tradició, abans eren Montjuic… com és que no estan al mundial? Hi haurien de ser?

La resposta bàsica i oficial és que el Circuit manté unes curses de resistència a nivell popular, tant de cotxes com de motos. El circuit de Montmeló és una societat que rep molts diners públics per fer les curses. Quan es fa una cursa com F1 o MotoGP s’han de pagar unes quantitats (milions d’euros), i després s’han de fer tots els càlculs de l’impacte econòmic i tot això. Si es volgués fer una cursa del mundial de resistència haurien d’entrar també en aquesta dinàmica.

Amb els cotxes sí ho han pogut encabir en un campionat, però s’ha de dir que en el món de l’automobilisme l’àmbit de la resistència està súper estès. Pràcticament totes les categories de GP són en un format de resistència, ja siguin 3 o 24 hores. Això fa que hi hagi molts més tipus de campionat, no només el mundial de resistència, i els ha fet encabir a les 24h series.

Què passa? Nosaltres no tenim cap equivalent a les motos per fer això. El circuit argumenta que les 24 hores de Montjuïc eren un esdeveniment popular, però no és del tot cert, perquè les 24 hores de Montjuïc van ser puntuables per el campionat oficial de resistència gairebé durant tota la seva existència, a excepció dels darrers 4 anys, i tot i així hi havia equips oficials participant-hi.

Dius que aquí la resistència no està molt arrelada, però per exemple a França sí. Per començar, el teu bloc es diu Vive l’Endurance en francès…

De fet era un joc de paraules entre el castellà i el francès. Per mi era el Vive l’Endurance, amb el Vive en castellà, la l’ que fem servir en català i en francès i el terme Endurance, que és com fora de les nostres fronteres sempre li diuen a la resistència. Però la gent ho ha entès com un nom en francès.

De tota manera sí que és cert que a França tenim el Bol d’Or, tenim Le Mans… hi ha molta més tradició.

Comparar-se amb França és difícil. És una qüestió històrica, és una manera d’entendre la moto i també de dinàmiques del campionat. En el motociclisme francès molts pilots troben en l’Endurance una sortida natural. Una manera de projectar-se de forma internacional, i els equips també. Loris Baz és un exemple. És un noi que et fa el campionat de França de superbike, entra a fer un reemplaç al YART (Yamaha Austria), d’allà passa a Kawasaki oficial, després passa a fer el reemplaç de Joan Lascorz, ha anat a MotoGP, etcètera.

A França, per moltes coses: com està estructurat el motociclisme esportiu, com les marques hi aposten, té un públic i uns seguidors amb molta tradició, fa que no ens puguem comparar amb ells, i fa que mai arribarem a ser com ells en aquest sentit, però considero que podríem millorar molt la situació. A Espanya, com Gran Bretanya o Alemanya, si mires la història, veus que hi ha molts més pilots a l’Endurance del que sembla. Sempre hi ha hagut equips anglesos i pilots molt interessants, els alemanys tenen la seva pròpia cursa, Oschersleben, que recull la tradició de moltes altres petites curses… sembla que no, però hi ha un caliu a tots aquests països. Ja no parlo de Japó, on Suzuka és un emblema nacional.

De vegades pensem que això és una cosa francesa, però aquí tenim equips, sabem com fer-ho, tenim un munt de pilots que hi han passat. L’únic que ens falla és estar més presents en aquest mundial de resistència, i el no tenir la prova de casa que sigui puntuable també ens falla molt.

M’ha interessat molt això que has dit que a França s’entenen les motos d’una manera molt diferent. Per què és una cosa que m’han dit vàries persones i parlant de diferents temes. Per exemple vam estar xerrant amb el Pedro, que es va fer un Sidecar i comentava que a França tot el tema sidecars era diferent, però amb proporcions fins i tot de 100 a 1.

El sidecar per exemple funciona molt al centre d’Europa: Alemanya, Suïssa, etc. També es deu a que la comunitat motard també s’entén una mica diferent.

Ara amb MotoGP s’ha començat a estendre d’una manera que les motos estan arribant a un públic molt més obert.

Tu segur que recordes haver anar a un Gran Premi dels 90 a veure el Crivi i el Doohan. Jo era molt petit, però l’ambient era molt diferent al que hi ha ara, al nivell de la gent que hi anava i a la cultura. No dic que sigui millor ni pitjor, eh? Però les coses són com son.

El fet que hi hagi aquest boom tan gran de gent de la casa a MotoGP creus que ha pogut anar en contra que la resistència o les superbikes tinguin mes rellevància aquí?

A veure, el creixement mediàtic que tu dius, aquí sempre s’ha dit que Nieto i tal, però això són puntes. Després als 80 el Sito i el Garriga van fer despuntar, amb el Crivi després… Quan arriben Pedrosa, Elias, etcètera es crea un corrent més estable. El motociclisme espanyol fa tot un canvi de poder col·locar de tant en tant algú al més alt a ser directament l’autopista que porta a MotoGP, juntament amb Itàlia, que ja ho éren de sempre. Aquest canvi de paradigma, des del punt de vista mediàtic, pot fer mal.

Fa mal perquè si tu abans agafaves una revista especialitzada o un noticiari sortia el Nieto i sortien les 24 hores, i amb una importància similar. Perquè teníem una cursa important, fins i tot quan els nostres fabricants com Bultaco i demés van desaparèixer, seguia sent important.

Però hi ha aquest efecte de MotoGP-centralització, que és que quan vas al públic generalista has de ser molt simple. La gent diu “De motos què hi ha? Qui és el millor?” i et diran “Ha de ser el campió d’aquesta categoria en concret”. En motos, en cotxes, en tennis, en tot. Ha de ser bàsic.

I sí. A nivell mediàtic ha fet que una cosa es mengi les altres. També és cert que els Grans Premis sempre han estat els que han tingut més prestigi, les coses són com són. Però el que em sap greu és que de la mateixa manera que ha estat positiu perquè aquesta autopista de nous talents que han sortit del motociclisme ha fet que puguem tenir pilots de Superbikes i de resistència bons i amb qualitat i anomenada, també és veritat que de vegades això no et serveix de res perquè si esternuda en Pol Espargaró és més notícia (que les relacionades amb Endurance o Superbikes), i no tinc res contra ell, per no dir Marc Marquez, que ja és evident.

Fa uns anys que es feia la crítica que les motos s’havien convertit en futbol. No crec que surti això publicat, però potser et refereixes a això, oi?

Sí. A veure, té coses bones i dolentes.

(silenci)

Sí, i tant!

(silenci)

Hi ha qui parla d’uns motociclistes, o d’un esperit més autèncic, que sempre és el d’abans, contra el nou, oi?

Exacte. Sempre es reparteixen carnets, i no m’agrada estar dient que això sí i això no, però tampoc t’enganyaré. Jo des que vaig entrar més l’Endurance i el mundial de Superbike, etcètera, el meu gust per la competició motociclista ha anat canviant. Jo segueixo mirant MotoGP i ho segueixo gaudint, però anar als Grans Premis ja no em ve tant de gust.

També descobreixes les Road Races, que són el pol oposadíssim d’això… no crec que sigui millor ni pitjor, i crec que es poden poden construir dinàmiques que ajudin d’un campionat a l’altre. Tot i que considero que la MotoGP-centralització que hi ha és negativa per moltes coses.

Ara parlaves de noms, tothom té clar quatre noms de MotoGP: Marquez, hi havia el Lorenzo, ara ha guanyat el Mir… Si anem a l’endurance, quins són els noms que hi ha? Són pilots? Perquè per començar són 3 pilots per equip.

O sigui… què és el que et fa enganxar a la resistència a un nivell mediàtic?, potser va per aquí la pregunta.

Potser sí, aquí un diu “Jo sóc fan de Marquez”, “Jo sóc fan de Yamaha”. A l’Endurance, un és fan de…? La competició? d’algún equip?

A veure, de la competició sempre. Tu comences seguint una cosa. Per exemple molts van començar a seguir MotoGP per el Rossi i el dia que en Vale no hi sigui seguiran estimant MotoGP.

Tu pots venir perquè has llegit David Checa i dius “Hòstia! Què hi deu fer?” i t’hi enganxes per això o potser perquè tens una Suzuki i veus que Suzuki ha guanyat 15 títols en 20 anys i dius “perquè passa això? Vaig a mirar-m’ho”. Per l’equip potser no tant, potser sí perquè tens molt escoltat Folch Endurance i a partir del 2008 va anar a fer el campionat complert i ja a partir d’allà ho segueixes.

Com t’hi enganxes és una bona pregunta, perquè crec que hi ha tants camins com persones. L’altra pregunta és què és important i què no. És difícil.

El que aprens allà és que l’equilibri pilot, equip i fabricant s’iguala molt. No perquè siguin més importants de cara al triomf sinó perquè la presència o la importància que ténen certs noms… És a dir, qualsevol pilot per bo que sigui farà uns molt bons stints, però si està en un equip privat se li posarà molt difícil guanyar. Quan entri en un Yoshimura-SERT que serà ara, un TSR Honda, en un RSC Kawasaki aquest tio realment pot guanyar. En aquest concepte estan molt més a prop.

Aquí això és molt més difícil, i aquí ens assemblem més a l’automobilisme, on el pes del cotxe és més important. Aquest equilibri és això. És important que vinguin pilots molt bons, però després quan vas a seguir la cursa sempre miraràs els pilots que destaquen però sempre miraràs qui corre per qui i en quin equip. Llavors te n’adones i comences a valorar gent com Dominique Meliand, per posar un exemple.

Diguem que vull veure una cursa. Quina és la cursa que he de veure? Si haguessis de triar una, quina seria?

Això és personal. Al cap i a la fi les opcions grosses són 3 ara mateix: Le Mans, Bol d’Or i Suzuka. Hi haurà gent que estimarà més les 8 hores de Suzuka, hi ha qui li agrada més que siguin 24 i sigui a Le Mans. Jo he estat a Le Mans i a Bol d’Or, Suzuka ho tinc pendent, Jo, com me les estimo totes, sé que cadascuna té la seva història.

La meva experiència al Bol d’Or, amb els de Kawasaki Català, va ser una cursa estranyíssima: ens va ploure, ens van cancel·lar tota la nit. És una experiència que no la canviaria perquè curses com aquestes també són úniques, però no és el que esperes de les 24 hores del Bol d’Or.

En canvi a Le Mans sí que vaig estar-hi com a espectador, vaig estar a boxes, potser una mica espectador VIP. La qüestió és que l’ambient de la cursa era espectacular. Tot. La grada, l’ambient als boxes, tot és un xou.

Jo crec que Le Mans és la opció on és més fàcil flipar i enamorar-te de l’Endurance.

Si heu d’anar a qualsevol d’aquestes és una experiència brutal per el típic aficionat típic d’Espanya perquè no és capaç d’imaginar que les curses puguin ser així. En tot, des de la grada, l’ambient del càmping, tot.

A l’hora de desenvolupar aquestes motos, ja no és només una moto que pugui fer una cursa de tres quarts d’hora sinó que també pensaven que aquestes motos havien de poder competir, i quedar bé, en curses llargues. I partint d’una moto de sèrie.

Aquí hi ha una cosa històrica que és que quan els grans premis es transformen en un circ dels 2 temps, pràcticament, la tecnologia de 4 temps ha de buscar una sortida i a la resistència és molt fàcil trobar-la. Com és el producte que es ven, les curses de resistència històricament s’han corregut amb motos que són molt properes a les de sèrie, modificades o de sèrie directament.

Als anys 70 hi ha una explosió en la implicació de fabricants de tot tipus, europeus i japonesos i de varietat mecànica perquè es permetia fer de tot. I això va portar a que la tecnologia ha evolucionat d’una maner estratosfèrica.

Si mires les estadístiques, a les 24 hores de Spa del 75 s’hi van inscriure unes 70 o 80 motos, i la ràtio d’abandonament és de més del 60%. També és cert que era l’antic circuit, de 14 kilòmetres on el 90% del temps és a gas complert. Aquest circuit era molt exigent i feia petar els motors.

Ara agafes les ràtios i la taxa d’abandonaments està entre el 35% i el 40%. Fins i tot al Paul Ricard, que té una recta de gairebé 2 km i que es fan 4000 km. És espectacular el que ha fet la tecnologia. Han passat bastants anys, però entre els 70 i el 90 la evolució és molt important.

Si tu agafes Suzuki, pots veure l’evolució dels seus prototips en això. Ells ténen els seus prototips de grans premis en els quals alguns elements com la forquilla de la RGV 500 del Barry Sheene es munten en els seus prototips de resistència, però aquests prototips són motos de carrer com la GS1000, que s’evolucionen. Llavors la marca comença a innovar a fer el primer xassís d’alumini i la primera refrigeració per oli, que és el sistema de la GSX-R del 85, a Endurance el tens en el 83. I vas veient que totes aquestes coses que es van innovant van acabant al carrer. I després del carrer tornen a la competició en forma d’un nou model.

Aquesta dinàmica crec que és molt xula i molt interessant.Tan important és per una marca ser capaç d’explorar el límit de la moto com el fet que és un producte que es comercialitza i que ha d’aguantar aquest tute, i l’ha d’aguantar al màxim rendiment possible. Portar-la al límit fins que gairebé peta, però no peta. Aquest equilibri m’agrada molt.

Hi ha una cosa que la gent desconeix, i és que la resistència a estat clau per desevolupar ja sigui amb prototips, amb semiprototips o motos de sèrie, ha estat clau en la història dels models esportius de carrer.

També una de les característiques, i potser dic una ximpleria, són els pneumàtics. A Superbikes i MotoGP és monomarca, però en canvi a resistència hi ha tres fabricants. Em sembla interessant no només pel fet de tenir diferents marques, sinó pel que parlàvem abans dels semi prototips, el fet de deixar als fabricants més eines amb les que jugar. Fins a quin punt creus que resistència dona aquest marge als fabricants que potser en altres competicions no ténen?

No dius cap ximpleria, no. Avui en dia tots els campionats de motorsport tendeixen a ser monomarques per un tema de costos, igualtat i espectacle. A resistència l’espectacle no va lligat a que s’hagi de decidir la cursa a la darrera corba de la darrera volta de la cursa, que si passa és espectacular, i ja hi ha hagut finals d’aquest estil.

Això t’obre la porta a que sigui un dels darrers llocs on els fabricants puguin fer el que vulguin entre cometes. S’apliquen mesures de control i no sé el que durarà això, però espero que duri perquè a mi ja m’agrada tot i que passin coses com que plogui i els Bridgestone volin per dir un exemple.

Però ara mateix també hi ha una cosa comercial de desevolupament de les marques. Bridgestone quan va sortir de MotoGP es va trobar un campionat de Superbikes que estava limitat i ara mateix han anat a resistència que és on poden desenvolupar un pneumàtic d’una moto d’asfalt i adaptar-ho al carrer. En el cas de Pirelli l’any passat van decidir deixar d’oferir material oficial. És a dir: Pirelli, com Michelin, no és que no estiguin al campionat. Pots anar-hi però no et donaran, com fa Dunlop i Bridgestone, un pneumàtic prototip. Hi ha uns pneumàtics que pots comprar per catàleg i ademés la marca et pot portar uns altres models específics (que són els prototips).

A Pirelli Superbikes li va de luxe perquè ténen uns pilots que porten els pneumàtics al límit. No és que a resistència no vagin al límit, però els pilots no es veuem empesos a anar a cercar la centéssima per la superpole.

Bridgestone i Dunlop encara ofereixen els pneumàtics prototips, específics per les curses, també perquè no ténen un altre lloc on fer-ho. Ara mateix el campionat de resistència té la sort de ser el lloc on poden anar-hi.

Potser aquí sí es veu més la relació entre el que es fa per les motos de competició i el que acaba al carrer, perquè quan parles de prototips hi ha molta investigació que potser no té sortida al carrer o que la té després de vàries de derivades.

És cert que hi ha evolucions tecnològiques com els frens de carboni que no ténen cap utilitat al carrer. Potser el tema està en que en automobilisme la Formula 1 és la NASA, estàn bojos, però quan vas al campionat de resistència de cotxes, que es diu WEC, i veus aquells prototips, que són híbrids, que darrerament tenien uns reglaments que donaven més llibertat en molts aspectes que la F1 i amb una complexitat molt semblant. Gràcies a tenir això, que pot ser contraproduent pel mateix esport perquè es gasten massa diners, Toyota ha evolucionat de forma escandalosa la seva capacitat de fer vehicles híbrids i elèctrics, com també Porsche.

Què tenim de dolent en el món de les motos? Estem molt lligats a que siguin comercials. Pràcticament fora de MotoGP no es poden fer prototips avui en dia. Crec que resistència s’hauria d’obrir a aquesta opció, però és una opció cara i s’ha de fer amb cara i ulls i amb un equilibri.

Està motl bé i m’agrada molt que es pugui córrer amb una Stock, de fet és un producte perfecte, només cal veure la graella, on el 60% és Stock. És molt igualat, pots muntar un equip professional d’una manera econòmica, però per altra banda al reglament de l’EWC per exemple no hi ha centraleta única i es poden fer autèntiques bogeries i coses molt evolucionades, però no hi ha espai per algunes coses.

Potser aquí Eurosport Events, que és la organitzadora, hauria de fer una pensada i asseure’s amb els fabricants i dir-los “i si us fem una categoria on pugueu començar a estrenar tecnologia híbrida o de hidrògen? Anem a explorar això”. Crec que aquesta seria la manera de trencar la dinàmica Superbikes – MotoGP que hi ha ara. Crec que aquí es podria situar entre ambdues: tens prototip, tens sèrie, seria col·locar-se al mig. Tot això és molt difícil, es necessita un campionat molt sòlid, amb molts recursos, però qui sap si en un futur es pot plantejar fer alguna cosa així.

Tinguem en compte que el món de d’automobilisme va molt ràpid en aquest aspecte, però les motos queden molt endarrere. Es va començar fort amb el TT Zero i el Zero GP, que era una competició purament de motos elèctriques de la FIM, però aquesta va caure i només queda el TT Zero i una patxanga que és el Moto-e, perquè és un campionat amb un unes motos d’un únic fabricant, etc.

Això no és el motorsport elèctric que necessitem. Per exemple el motor tèrmic no s’acabarà d’avui per demà com alguns ens volen fer creure, però la competició s’haurà de plantejar moltes coses i no crec que sigui Moto-e, que ara mateix només és una maniobra comercial. Aquí hem de ser prou llestos, i si el campionat de resistència ho és, atacar per aquí.

És complicat perquè la moto, com que és un vehicle on hi ha una vessant d’oci molt més gran que el cotxe, sempre serem un públic que valorarà més que tingui un motor de gasolina que un elèctric. Donarà més peu als romàntics.

A la llarga arribarà un moment en que la nova tecnologia superarà l’actual i una moto elèctrica o de hidrògen o del que hagi de ser serà molt millor que les que tenim ara, però sempre hi haurà el romàntic que dirà que les motos actuals són millors, com ara tenim els que diuen que les que no tenien la electrònica actual són millors.

Això és el romanticisme i també la diversió. Jo sóc el primer que condueixo un cotxe que vull que tingui les màximes ajudes i demés, però quan agafes un vehicle històric i has d’anar amb mil ulls dius “hòstia, això és molt divertit”

Pateixes més però t’ho passes millor.

Exacte, té una relació amb el grau de satisfacció. Notes més les coses. Crec que la moto sempre anirà una passa tencològica enrere per la industria en sí i per el públic que té. Però tot i així no podem estar fent el ximple perquè hi ha gent que quan veu un campionat només veu que són gent que es desplaça en avió i camió, que contaminen molt i per tant i hem de trobar el nostre forat.

Ja ha sortit un parell de cops la comparació amb Superbikes. Recordo que va haver-hi un rumor que deia que Superbikes volia participar en Resistència. Què et semblaria si de sobte s’anunciés que SBK participa en en EWC?

M’agrada molt que em facis aquesta pregunta. No sé d’on va venir aquesta notícia. Concretament la notícia deia que volien fer que la puntuació de les curses de 8 hores (només aquestes) comptés de cara a una “copa dins la copa”, per dir-ho així. I això portaria (deien) a una integració total de Superbikes amb Resistència.

Aquí et sorprendré. Crec que podria ser la bomba. Potser t’esperaves una resposta d’un purista de l’Endurance. Jo vull un campionat de resistència pur, amb un format xulo, amb 3 curses de 24 hores, 3 de 8, etc. Però com que el futur del motorsport no sé com serà i MotoGP s’ho està menjant tot, potser té sentit ajuntar peces, que no hi hagi coses que s’assemblen massa duplicades.

No té res a veure una cursa de Superbikes amb una de resistència, però el producte que fan córrer les fàbriques, i els equips i pilots estan solapats. Tu ara veus les 8 hores de Suzuka i ja s’ha vist que tots els equips de fàbrica que es munten poden anar-hi pilos de Superbikes tranquilament i no passa res.

Tingues en compte que els fabricant japonesos que corren a Superbikes, quan arriba Juliol el que volen és guanyar Suzuka, i segurament al mundial de Suberbikes li encantaria tenir aquesta cursa dins el campionat, de la mateixa manera que el EWC es nodreix molt del fet de tenir Suzuka, si no hi estigués el campionat patiria molt sobretot pel tema dels equips de fàbrica.

Es podria fer un campionat mixte amb per exemple amb 15 proves, 5 de resistència i 10 de velocitat. S’hauria de delimitar molt bé el tema tècnic perquè es necessitarien diferents especificacions tècniques sobretot pel que fa als motors. Podriem tenir uns motos segellats de resistència i uns altres de velocitat.

Però llavors estariem parlant de dues motos diferents?

Justament parlant amb l’Uri Pallarés, que ha estat mecànic a Folch Endurance molts anys, li vaig preguntar quina diferència hi havia entre la Factory de Suzuka i la de Superbikes. I no hi ha gaire diferència. Sí que han de fer servir un pneumàtic diferent i això ho canvia tot, però el que és la moto en sí, no estem gaire lluny. El motor té un caràcter més malparit perquè a Suzuka has de fer 7 parades, ni una més ni una menys. Això vol dir que el dipòsit ha de durar 60 minuts de pur gas. Per tant quan tallen gas al motor no entra absolutament res, i quan donen gas la benzina va molt mil·limetrada, i per això la moto té un caràcter més sec, com quan vas en moto i dones poc gas que “tus” i tremola. La moto és una mica més puta però alhora més tova de pneumàtic, però a part d’això no canvia res.

Avui en dia els motors de Superbikes han de durar 1500 kilòmetres segellats, i un motor que fa 8 hores fa 1200 kilòmetres. Els fa seguits, i és important, però estem allà. Per tant es podria fer que la mateixa moto fes totes les curses a excepció de les 2 franceses de 24 hores, i en aquestes sí caldria un motor especial que durés 4000 km. No són coses tan diferents.

Això i els pilots. Hi hauria dos pilots fixes tot l’any i un tercer de convidat per les curses de resistència. Si es fés així: 10 curses d’esprint i 5 de resistència podria ser un campionat molt apassionant. Imagina’t decidir un títol en una cursa a 24 hores i que el cap de setmana següent hi hagi dues curses que duren menys d’una hora.

En automobilisme sí que sé que hi ha campionats de Gran Turisme amb curses de 3 hores que són pràcticament d’esprint i un parell de 24 hores que són el moment estel·lar de l’any. Es podria fer alguna cosa similar.

M’ha sorprès, però ara que ho has explicat sí que té el seu sentit.

A mi la idea que es va proposar, tal com es va fer, no em va agradar. Però si s’agafa el concepte i es planteja bé pot ser molt interessant.

Parlant de Suzuka, passava una cosa que mi sempre m’ha sorpès, i és que per exemple Suzuki tenia el SERT que estava competint pel campionat del món, i per aquella cursa en concret treia el equip Yoshimura, per guanyar aquella carrera sabent que això treuria punts a l’equip que lluitava pel mundial.

Aquí es creava una dinàmica molt complicada que és que s’entrava en una mentalitat que deia que un no arriscaria mai per guanyar una cursa perquè lluita pel mundial mentre que es feia l’altre equip que aniria a totes a guanyar la cursa. I no et preocupis pels punts, perquè l’altre fàbrica, i l’altra, i l’altra més fan el mateix.

Suzuka és una cursa especial, però estic a favor que el mundial de resistència sigui més homogeni i no hi hagi aquesta cosa que en aquesta cursa tenim un equip factory que després no hi torna a participar. Preferiria que fos tot tal com era als anys 70 i 80, on això no passava.

Jo vull veure els pilots estelars que corren a Suzuka, però els vull veure a tot arreu. D’aquí que també em semblés interessant la fusió de campionats. Em sembava molt interessant veure un Alvaro Bautista contra Jonathan Rea per la nit a Le Mans. Sona molt bé, veritat? Doncs fins ara només ho podem tenir a Suzuka.

NOTA: Totes les imatges i vídeos són propietat del FIM EWC