En aquesta història, l?Andreu ens explica el darrer viatge amb la seva moto, una tornada als orígens, de pèrdua i de retrobament.
Romilla és un petit poble a l’oest de Granada amb una població que volta els 300 habitants, comunicat amb la capital per la autovia A92 . Tan petit que no té ni ajuntament, sinó que pertany a l’ajuntament del poble veí, Chauchina. Els del poble anomenen al poble com Roma, així que permeteu que em prengui aquesta llicència a l’hora de crear el títol.
Tinc molts records de la meva infantesa envers aquest poble al que anava amb els meus pares molts estius. Era el poble de naixement de la meva mare i anàvem a passar uns dies amb els tiets. Pagesos que llogaven terres per treballar-les. Recordo molt bé les matinades per després d’esmorzar un got de vi amb rovell d’ou anar a ajudar al tiet al camp. De tornada, de vegades ens aturàvem al riu per beure. En aquells temps, encara era una sana activitat.
En altres ocasions, l’acompanyava a les nits per regar els camps. Funcionava un sistema que anomenaven La Noria i que eren uns horaris per regar cada pagès els seus camps per tal d’ ordenar la despesa d’aigua i evitar mancances.
A principis de 2016 ja feia molts anys que no havia passat pel poble. Al morir el meu tiet, era la meva tieta que venia a visitar a la meva mare i no a la inversa. A més al 2014 havent mort la meva mare, inclús el contacte s’esdevingué escàs.
Mala noticia en temps complicats
En una visita al meu germà al febrer d’aquest any 2016, em digué que havien detectat possible Alzheimer a la meva tieta i havíem d’anar a Romilla. El mossèn del poble havia trucat per informar-nos i vam decidir anar per acompanyar a la tieta al metge per fer-se les proves i demanar els transports sanitaris per quan tornéssim a Barcelona. Vam quedar per la setmana següent per fer el viatge i preveiem quedar-nos-hi una setmana.
Jo feia uns anys que víctima de la crisi havia quedat sense feina, i temps tenia. A més la meva filla necessitava intervencions bucals, per tant ja sabia que havia de posar en venda la moto, Una BMW GS 1200 i tot que el meu germà s’havia ofert a pagar-me el billet d’avió, vaig decidir fer servir aquest viatge com comiat amb la meva moto.
Preparatius
Llavors els mòbils no es feien servir com a GPS, al menys el que jo tenia. I l’únic que tenia era un Garmin per a cotxe. Vaig passar una setmana treballant-me un suport per la moto. Però hi havia el problema de que no sentiria les indicacions sonores.
Feia poc que havia comprat uns comunicadors amb piles pilot-acompanyant i se’m va acudir la genialitat de posar un dintre de la carcassa del GPS i l’altre a la meva orella. Un consell: no ho feu mai. I si pot set, no us fieu massa d’un Garmin…
No molt temps abans i per motius que no tenen res a veure amb aquesta història, vaig decidir passar a una dieta vegana, així que la meva dona em va preparar uns entrepans de salsitxes veganes i una ampolla d’aigua gran. Vaig fer l’equipatge posant el necessari pel viatge al top-case i les mudes a una motxilla que portaria a l’esquena. No portava maletes i no eren els millors temps per comprar-me-les.
Cap a Lleida
Vaig anar al parking d’un bon amic on guardava la moto de bon matí i a les 8:00 sortia ja per la porta. Recordo el sentiment de ganes d’aventura i la pèrdua de la noció del temps que vaig sentir. Ningú m’esperava a la arribada i tenia moltes ganes de gaudir de tot el trajecte. Sabia que era un sentiment comú pels moteros, però per mi era algo que em feia falta i feia anys que no sentia.
Tot i que havia anat moltíssimes vegades a Romilla en cotxe i podia confiar bastant bé en que recordaria el camí, em vaig deixar en mans del GPS, el qual havia programat per que evités autopistes i peatges. Volia passar per carreteres secundàries i, com ha de ser, fent la màxima volta possible. Vist tot això aquest diabòlic aparell m’ofereix la N-II i jo, mig contrariat, mig divertit, vaig caure voluntàriament en el parany.
Arribant ja a Lleida em vaig veure envoltat de la típica boira que humitejava el terra i l’avisador de perill de congelació es va encendre al quadre de comandaments de la GS. Però aquest, no va ser el pitjor. Ja havia anat abans per carreteres nevades. El realment dolent va arribar quan es va moure el micròfon de dintre de la carcasa del GPS i jo sentia directament a l’orella el soroll del vent amplificat. Això em va obligar a parar a la primera benzinera que vaig trobar i que vaig ser a temps d’agafar la sortida, cosa complicada amb aquella boira.
Vaig aprofitar l’avinentesa per fer un cafè i deixar-me estudiar pels parroquians imaginant que estarien pensant d’un tarat en moto a aquelles hores del matí i un dia entre setmana amb aquest temps.
Direcció València
M’entatxono el casc i em trec l’auricular, estimo massa els meus timpans, ja aniré mirant, i si no m’aclaro, aventura, que per això ens hem posat. Lii demano al GPS per on em vol portar i em diu: “sorpresa, segueix la carretera de colors i a veure que passa”.
És llavors quan vaig començar a gaudir de veritat. Vaig agafar la C12 i la C242. Son vies amb molt poc trànsit, ben cuidades i el millor, ben virades.
Arribat a Flix, vaig parar a la cruïlla on oferia Tarragona, València i no recordo que més. Vaig omplir dipòsit, havia d’estirar les cames i tenia gana. No se si era hora, però jo ja havia perdut el sentit de l’ordre dels àpats. Si tenia gana doncs parava i menjava un dels entrepans.
Després de dinar i fart d’un gos atrapat en un dels terrenys d’una empresa al costat de la via i que no parava de bordar-me vaig decidir dirigir-me cap a València i, ves per on, el Garmin va estar d’acord.
Al sortir d’un d’aquells revolts, em va sobtar la imatge d’una d’aquelles xemeneies amb aquell perfil tant característic d’una central nuclear. Seré a Ascó? Em vaig preguntar… i als pocs metres em va respondre un rètol anunciant que havia arribat a aquesta localitat.
Continuant per la C12 vaig arribar a Alcanar. Aquí vaig passar molts bons moments feia anys amb uns amics. Per fi veia el mar i l’ànima se’m va alegrar. Això, no sé perquè, em va carregar les bateries. M’he criat al costat del mar i això era el meu territori.
Passant per la N-340, em saluda el senyal d’entrada a la Comunitat Valenciana. Més enllà Benicarló i Penyíscola. La 340 era la tornada al camí de sempre, però ara arribava la complicació d’evitar l’autopista a qualsevol preu. Si et deixes anar segur que més tard o més d’hora t’hi fiques sense voler, així que toca tornar a refiar-se del GPS.
Seguint la 340, Bernicàssim, Castellon de la Plana, i als marges començaven a aparèixer les parades de vendes de taronges, i a cada pila de malles de taronges, em maleïa per no haver pogut comprar-me unes maletes. D’haver tingut espai, de ben segur hagués carregat.
En paral·lel sempre a la AP7, de tant en tant s’insinuava alguna entrada que jo evitava a tota costa, tot i que la 340 sempre a sigut massa recta pel meu gust.
Al passar per Sagunt ja veia a l’abast València i de sobte vaig pensar en el nou circuit de F1.
Arribat a la ciutat de València, tornem al trànsit de la ciutat i passant per una avinguda, penso en lo neta que està la ciutat, al menys aquella zona.
Al final, una mica a la dreta veig la silueta del circuit que havia vist ja algunes vegades per televisió i vaig tirar en direcció a la platja encara no sé si en somnis. Una paradeta a la platja i caminar cap al circuit. No vaig veure massa cosa, típic circuit urbà, per veure-ho bé, s’hauria de caminar molt i jo només volia estirar les cames una mica.
Cap a Murcia
Torno a montar en la GS i deixo que el Garmin em tregui d’aquells carrers. No recordo com, vaig sortir de la ciutat i vaig acabar a la CV42 i d’allà cap a Alacant.
A l’arribar a Alacant vaig començar a sentir gana i vaig sortir al marge i vaig devorar el segon entrepà. És curiós, mai he pogut dinar de peu i en aquella ocasió em venia molt de gust dinar només recolzat a la moto. Excepte per algun cotxe que passava per la carretera tot estava molt tranquil; casi trobava a faltar el gos de Flix.
D’allà a Murcia per la 340. Crec recordar que per Mutxamel vaig parar en una petita benzinera per tornar a omplir i recordo a la dependenta aguantant la meva xerrera. Portava ja moltes hores sense parlar amb ningú i va ser gratificant, tot i que per ella, no sé jo.
Després d’una estona vaig veure el desviament cap a Murcia. Semblava que el destí estava a tocar, però era enganyós. Encara quedava força estona. La carretera era sinuosa, d’un carril per banda però molt ben asfaltada, era com ballar amb la Motocicleta.
Arribat a Múrcia el dipòsit tornava a queixar-se, a més se m’havia fet de nit i volia fer un cigarret. Si llavors encara fumava. Era tabac ecològic de liar, així que fumar-se un cigarret era tot una ceremonia. Va ser el primer pas per deixar-ho.
Omplo dipòsit i pago amb la corresponent xerrada amb la dependenta i desprès m’allunyo dels sortidor per fer el piti. Assegut de costat a la moto assaboria les últimes calades gaudint de la silueta del començament del parc natural.
De cop i volta em sobta un cotxe que surt de la benzinera cremant rodes i a darrera la dependenta corrent amb la intenció inútil de donar captura al cotxe que s’havia donat a la fuga sense pagar. Em va sapiguer molt de greu per aquella dona. De totes formes l’hi vaig preguntar si tienen càmeres de vigilància i em va di que si, però que de moment l’hi treuen del seu sou. No sabré mai si és veritat, però algú l’hi hauria d’haver dit a aquell passerell.
Granada i Romilla
A partir d’aquell punt, crec recordar que començava una autovia amb dos carrils per banda i a aquelles hores hi circulaven poca cosa més que alguns camions.
Em va sorprendre gratament quan t’apropaves als camions, et donaven pas tot i que hi havien carrils lliures. En cert sentit et senties cuidat. Jo responia saludant, encara que no estava segur que veiessin el gest.
De Murcia a Granada tot és creuar la serra i el parc natural per l’autovia i el casc s’omplia d’un agradable olor a muntanya i natura.
Arribat a Granada, només cal agafar la circumval·lació i el desviament a l’autovia a Màlaga, cap a l’oest. Eren gairebé les 21:00h, però en aquella part l’autovia ja estava bastant ben il·luminada. Ja gairebé hi era.
A la poca estona vaig passar per la sortida de la localitat de Santa Fe. Em van venir un munt de records. Per explicar-ho d’alguna manera, quan estaves al poble, a Santa Fe podies comprar moltes coses que no trobaves al poble, però sense arribar a Granada, sobretot una gran ferreria que es podia assemblar a les de les grans superfícies d’avui. Sense parlar de la parada obligada a les pastisseries on venen uns pastissets típics d’allà, boníssims , els típics «Piononos» uns dolços cilíndrics i que al principi et sorprenen per la seva textura humida, però creieu-me t’acabes aficionant.
Continuant per l’autovia, el següent poble és Chauchina. Abans era l’única sortida per arribar a Romilla, però jo ja recordava que feia poc, havien fet una sortida directa, així que vaig decidir esperar a sortir per la següent. Agafada la sortida, a la esquerra pots arribar al poble veí: Cijuela i a la dreta, ja havia arribat a Romilla, ja era a casa, o gaire bé.
El carrer de la meva tieta era l’últim carrer, atès que la sèquia no permet créixer més el poble, o això recordava jo, però l’últim carrer no va arribar quan jo pensava i les cases de poble s’havien transformat en cases aparellades. Vaig tornar ficant-me pels aquells nous carrers, però no vaig treure res en clar, així que vaig baixar de la moto i vaig trucar al meu germà que ja havia arribat al matí. Amb certa dificultat i pas a pas, vaig aconseguir donar amb la casa, vaig buidar la moto, vaig posar els cadenats a la moto i cap a la casa. Petons, abraçades i cervesa, que ja tocava.
La vida al poble
Van passar els dies arreglant coses de la casa de la tieta, portant-la als metges i entre una cosa i altra, gaudint de les típiques tapes. Pots dinar perfectament pagant només dues cerveses o refrescos, el problema és que quan arribes a la casa, t’obliguen a dinar… altre vegada.
L’endemà els veïns del poble em van obligar a guardar la moto a un garatge. Com havia de deixar-la al carrer a les nits?, me la podien robar o coses pitjors. Com havia canviat aquell poble, abans podies deixar un cotxe en marxa i amb les portes obertes i l’endemà hi seria com l’havies deixat. I si perdies la cartera, algú la trobaria i te la tornaria. A vegades penso que les coses mai canvien cap a millor…
Cada nit després de sopar, anàvem al bar del poble a prendre algo, parlar de les nostres coses i planificar que faríem amb la tieta. Tots els familiars que tenia érem uns quants nebots i tots vivíem a Barcelona. La primera nit, un nen va parar al meu germà i li va demanar: “dame un cigarro, primo”. Al meu germà l’hi va canviar la cara, per un moment pensava que se’l menjava, i al poc vam recordar que al poble, tots som “primos”, en el bon sentit, és clar.
Hora de tornar
Tot i que el meu germà s’hi quedaria dos dies més, jo havia planificat tornar abans. Llavors jo em guanyava quatre duros venent productes ecològics a domicili amb una llicència municipal de firaire i arribava el dia de la setmana en que jo havia de preparar les comandes. Mai m’he penedit tant d’haver dit que no em podia quedar. Vist com va acabar el negoci, m’havia d’haver quedat amb ell. Però la vida té aquestes coses.
I així un dia a les 7:00 del matí vaig preparar l’equipatge i el vaig deixar al costat de la porta. Havia de treure la moto del garatge del veí i muntar l’equipatge. Em vaig acomiadar del meu germà i cap a Barcelona.
Feia un parell de dies havia arribat un cop de fred i tot el pas per la serra de Múrcia estava nevat. Em vaig aturar i vaig pensar si tornar o arriscar-me a continuar. Per aquella carretera ja havien passat molts camions després de la nevada i vaig pensar que per les roderes que van deixar, es podia circular prou bé. A més, la GS estava equipada amb ABS i control de tracció, així que cap endavant. Em podeu creure si us dic que mai he passat tant de fred a la meva vida. Els escalfadors de punys escassament s’escalfaven els palmells, la resta de les mans les notava gaire bé congelades.
Finalment i esgotat d’intentar mantenir les rodes de la moto dins les roderes, vaig parar a la primera benzinera passada la serra. El dependent em va mirar de dalt abaix i em va preguntar d’on venia. “De Granada” li vaig respondre. I donant-me el comprovant de pagament de la benzina, va remugar “Estos motoristas están locos”. Vaig somriure i no vaig poder més que donar-li la raó. Després, em vaig retirar una mica fins a un aparcament banyat pel sol i vaig gaudir d’una cigarreta i de l’escalf d’aquell sol generós d’hivern.
Amb les preses de preparar comandes, vaig decidir tornar per autopistes. Una altra mala decisió. Imagineu quin avorriment. El més destacable va ser a l’Hospitalet de l’Infant, on bufava un vent que empenyia a cops i mantenir-se al teu carril s’esdevenia molt complicat. De tant en tant, arribaves a l’alçada d’un camió i avançar-lo era bastant perillós, quan de sobte et protegies amb la seva càrrega havies d’estar atent a deixar de fer força amb el manillar, i quan avançaves la cabina el cop de vent et podia llançar sota les rodes. Tot això em va obligar a parar a una benzinera per tranquil·litzar-me i recuperar forces.
Arribat al peatge de Martorell, ja veia l’aventura acabada i em van arribar dos sentiments a l’hora, un el de l’alegria d’haver arribat a casa, l’altre, la fi del viatge i la certesa de que ja em podia anar acomiadant de la meva estimada BMW i tornar a tenir-ne una altra serà complicat, per no dir impossible.
Comiat i retrobament
Ara, la meva família necessitava uns calers i quan abans, millor, calers que només em podria donar la venda de la “Gesita”. Evidentment no m’ho vaig pensar, i a la que em van fer la primera oferta, la vaig anar a ensenyar i cap a la “Campana” a fer els papers.
L’últim viatge que vaig fer amb ella va ser portar al comprador de paquet fins a la Plaça Catalunya perquè jo pogués agafar el metro. Vaig baixar i el vaig seguir amb la mirada mentre es perdia dins del trànsit dens de la ciutat, al temps que se’m trencava el cor. Era conscient de la meva situació econòmica i estava convençut que no podria tenir una altra moto. Assegut al seient del metro direcció a casa pensava en que ja no hi hauria més aventures, cap més carreteres que trepitjar, cap més ruta que seguir o el pitjor, cap més ruta que descobrir. Els anys següents van passar amb penes i alegries, però sempre em va faltar una mena de felicitat que poca gent pot arribar a entendre.
Fa un temps que estic convençut que tinc algú allà dalt que sempre m’acaba treient dels forats més foscos. Al 2018 i alguns treballs desprès, vaig acabar en una bona feina, si és que això existeix i amb un cop de sort, vaig trobar un anunci que venien una Varadero 1000. Em va faltar temps per quedar amb aquell noi al costat del centre comercial ”La Maquinista” a prop de casa meva , per primera vegada la meva dona, Lluïsa, m’acompanyava per veure una moto, increïble. Darrera les obligades salutacions i xerrades va arribar el moment de provar-la. Només pujar i arrancar el motor, es com si alguna cosa em refés de dintre a fora, havia retrobat aquella alegria perduda aquell fatídic dia a la Plaça Catalunya.
Però crec que jo havia pujat de nivell i em faltava retrobar-me amb uns amics amb els que ja havia compartit algun viatge en moto i algunes fatigues més.
Em vaig posar en contacte amb ells i el retrobament, al menys per a mi, va ser emotiu. Pot ser que viatjar sol en moto tingui molt més de mèrit, però la possibilitat de compartir els viatges amb gent que aprecies, fa que l’experiència sigui molt més enriquidora.
Amb ells he viscut moltes bones experiències, àpats, kilòmetres, històries i viatges, però això serà una altra història.
Andreu Raja
Pots seguir a l’Andreu a través del seu canal de YouTube Andystires
Vols compartir una crònica d’un viatge? envia’ns un correu a catalunyamoto@gmail.com i la publicarem.
